Irene Montero: el que hauria pogut ser | Llimona & vinagre, per Josep Cuní

«Si mires d’ocultar un fantasma, el fas més gran». La tercera temporada de ‘Borgen’ recupera aquest refrany groenlandès per insistir en la necessitat de fer front als problemes si no es vol que atropellin qui aplica una política desdenyosa a causa d’un discurs de sobte incòmode. Situem-nos. Han passat 10 anys de l’inici de tot i Brigitte Nyborg, ex primera ministra, és nomenada titular d’Afers Exteriors d’un govern de coalició. Ella representa el soci minoritari. Arriben a Copenhaguen notícies de Groenlàndia. Han descobert un potencial petroler a l’illa que amenaça el medi ambient, ataca la línia de flotació del compromís de lluita contra el canvi climàtic de l’executiu danès i converteix aquell territori en centre geoestratègic pel qual pugnen la Xina, Rússia i els Estats Units. A més, el desig dels autòctons d’utilitzar la nova riquesa natural com a clau de pas a la seva independència. Quan es va estrenar a Espanya, la sèrie es va convertir en referència política. Va inspirar anàlisis i es va jugar a les comparacions. Poc a veure per moltes raons. Excepte, potser, la referència de què se serveix Shakespeare a ‘Hamlet’ per denunciar que alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Sentència universalitzada perquè a tot arreu passa el mateix amb la cosa pública. Anys després, reconeixeríem com a pròpies les dificultats constants d’un govern de coalició exposades a ‘Borgen’ tot i que sense tantes subtileses i amb més desvergonyiments. S’ha demostrat aquesta setmana. La presa en consideració de la revisió de la divisiva llei del ‘només sí és sí’ al Congrés ha pujat el to del desacord fins a un punt vergonyant per a gairebé tots excepte, pel que sembla, per als que més s’haurien de sentir avergonyits. Que succeís la vigília de l’emblemàtic 8M ho va emfatitzar tot i que avui ja no ho sembli. Els urgeix girar full. En qualsevol país d’orgull i tradició democràtics, quan un ministre presencia com el Parlament li revisa una llei a causa dels seus efectes indesitjats provocadors d’alarma social, fa pública la seva dimissió. Per dolorós que sigui i per molt convençut dels seus valors ja esquivats, entén que la majoria representant de la ciutadania li ha donat l’esquena. Pitjor encara si succeeix de la mà de qui l’hauria de protegir i que la va abandonar al seu escó. Tornaria així la pilota al President que, vistos els antecedents, tindria difícil acceptar-la perquè això suposaria obviar que el text legal va ser avalat per ell mateix i tot el seu Consell de Ministres i aprovat per la mateixa fracció de l’executiu que ara el revisa. Seria sinuós, sí, cínic fins i tot, però escrupolosament democràtic. A Irene María Montero Gil (Madrid, 13 de febrer de 1988) la cartera d’Igualtat, la seva contundència assembleària i la seva inassequible resistència al descoratjament l’han posat en el centre de la diana. A les crítiques partidistes s’han afegit les vergonyoses desqualificacions personals davant les quals els seus han tancat files. I l’han convertit en l’heroïna necessària per avançar la seva estratègia al que ja apunten els sondejos i que la seva formació assumeix gairebé com a indefectible: un pròxim govern de dretes. ‘Borgen’ de nou: «Potser demà estem en minoria. S’ha acabat el joc net». Si alguna vegada va existir.

El més llegit