Xavi en el seu turment

De tant en tant convé recordar que el Barça, el futbol, és bàsicament un entreteniment, amb un espectacular impacte social, però un entreteniment. Es guanyi o es perdi, quan acaba el partit, els aficionats, en general, tornen mentalment a les seves preocupacions del moment o als seus projectes vitals. O busquen un altre entreteniment. Ens hi quedem ancorats una estona més els que opinem del partit, que solem reblar el clau i fer veure que el que ha passat sobre la gespa marcarà l’estat d’ànim de no se sap quanta gent, potser fins d’un país, quan a tot estirar proporcionarà una mica de tertúlia animada de sobretaula. Simplement allarguem l’espectacle. I després hi ha l’entrenador. Aquest sí que veu el seu benestar emocional supeditat al resultat, a l’estil del joc i a les crítiques publicades o vociferades. Només cal escoltar les paraules de Xavi dimarts en un acte a Terrassa per fer-se una idea del turment de l’entrenador. Condicionat potser pel fet de parlar a la seva ciutat natal envoltat de gent pròxima, el tècnic barcelonista es va obrir a exposar l’estrès amb què viu aquesta etapa professional amb una honestedat desarmant. Venia de proclamar en la roda de premsa prèvia a l’últim Madrid-Barça que se sentia «eufòric» de disfrutar de l’oportunitat de dirigir l’equip de la seva vida, malgrat la pressió que comporta el càrrec. I reia mentre ho deia amb aquella rialla franca i desdramatizadora que tan bé li funciona. Però deu ser la ciclotímia i vaivens emocionals que suposa posar-se el xandall d’entrenador del Barça, i estar amb els seus, que es va posar a airejar el costat fosc de la seva actual experiència. Hi ha un desgast, gairebé un martiri, que Xavi va verbalitzar sense pudor i sense màscara. «Els pitjors dies» «Els pitjors dies de la meva vida han sigut com a entrenador del Barça. En molts casos m’he fet la pregunta de si compensa», va dir. «És molt dur quan et diuen que no serveixes o no tens personalitat», va afegir. «Se’m jutja i se’m critica constantment. És dur, tinc una família i nens petits. Hi ha molts moments que no compensa ser entrenador del Barça», va rematar en una mena de psicoanàlisi pública. Paraules esborronadores, tot i que llegides sonen més esquinçades que escoltades de la seva veu, perquè Xavi s’expressa amb una proximitat que feia temps que no tenia un entrenador del Barça i que fa que tot soni més relatiu. Recentment ja va parlar amb aquests termes torturats. Va ser després del partit davant el València. «Jo soc molt culer i tinc la sensació de vegades que falles a la gent. I això és complicat de gestionar», va indicar quan se li va qüestionar el model de joc dels últims partits. Es diria que Xavi, malgrat que cadascú viu la pressió a la seva manera, no és un tècnic amb qui hi hagi hagut un particular acarnissament, com va passar amb Koeman o Setién. Va líder a la Lliga, que és el que se li demanava, i en general la massa social li té carinyo i s’ha fet càrrec del difícil context en què va pujar a bord. Només se li pot dir que li toca construir-se una cuirassa ben dura i recordar-li que, al cap i a la fi, això és abans que res un xou. Ara ocupa el càrrec somiat, la cimera del seu projecte professional com a tècnic, i això afegeix càrrega, però seria una pena que no aconseguís disfrutar-ne de veritat.

El més llegit