Bakhmut: ¿només un símbol?

Fa només uns mesos Bakhmut era una ciutat desconeguda i avui, milers de morts pel mig, s’ha convertit en el principal focus mediàtic d’Ucraïnacom a resultat de l’intent rus per controlar-la. I tot i que es multipliquen els senyals que la caiguda a mans russes és inevitable, no només no sembla que Kíiv n’ordenarà la retirada a curt termini, sinó que fins i tot està reforçant les posicions amb tropes de refresc. En el context de l’ofensiva russa iniciada a finals de gener sembla clar que el control de l’’óblast’ de Donetsk s’ha convertit en l’objectiu central, almenys en aquesta primera fase. Amb aquesta idea, Moscou està exercint l’esforç principal sobre la línia definida per les localitats de Síversk i Bakhmut. Mentre que pretén envoltar la primera amb un atac des de Soledar i Kreminnà, sobre Bakhmut també hi està efectuant un moviment en diverses direccions, fent servir conjuntament el grup Wagner i unitats aerotransportades, que ja només deixa a Kíiv una mínima via de connexió per alimentar les tropes (i els 4.000 civils, d’un total inicial de 70.000) que encara hi són o, en cas que la defensa es faci insostenible, per facilitar-ne l’evacuació. El cap de Wagner, Ievgueni Prigojin, mentre clama contra el Kremlin perquè no rep la munició que necessita, afirma que les seves forces ja dominen la zona oriental de la ciutat fins al riu Bakhmutovka, comptant que el gruix de la ciutat està ubicat a la part occidental. La crua realitat mostra que, en tot cas, tot i que l’avanç rus està sent extremadament costós, amb no pas menys de 500 baixes diàries per les dues parts, resulta innegable que les tropes russes van guanyant terreny inexorablement. Els combats, amb un important intercanvi artiller, se succeeixen diàriament, carrer a carrer, i tot i que també es registra algun puntual contraatac ucraïnès molt localitzat la impressió general amplia la idea que la ciutat acabarà caient. Però encara que passi alguna cosa com aquesta les pròximes setmanes, això no significa que Rússia pugui donar per fet que podrà fer el mateix amb la totalitat de l’’óblast’, amb Sloviansk i Kramatorsk com a referències principals a mans ucraïneses al mateix sector del front de batalla. Per descomptat, Bakhmut ja s’ha convertit en un símbol. Conquerir-la suposaria per a Putin un ‘èxit’ que li serviria per convèncer-se que ha aconseguit recuperar la iniciativa militar, mentre que a Prigojin li serviria per guanyar punts en la seva ja enverinada disputa interna contra els més alts caps militars que pugnen per guanyar-se els favors del Kremlin. Per a Zelenski es tracta no només de desbaratar una vegada més els plans de l’invasor, sinó també d’evitar l’efecte negatiu que tindria la pèrdua en la moral de les tropes i la ciutadania. A partir d’aquí es podria deduir que l’obstinació d’uns i d’altres només deriva en un patiment humà insuportable i en una destrucció total de la ciutat. Però davant aquesta visió, totalment justificada, també es pot entendre que la resistència de Zelenski a ordenar la retirada té un clar significat militar. Ucraïna està obligant Rússia a fer servir els millors mitjans que li queden disponibles en un objectiu que els mateixos invasors han acabat per convertir en una obsessió. I això no només absorbeix mitjans que no es poden fer servir en altres parts de l’ampli front d’uns 1.200 km, sinó que dona temps perquè Ucraïna es prepari més bé per a l’ofensiva que previsiblement plantejarà a la primavera.

El més llegit