8-M: Històries de dues treballadores

El feminisme és avui un camp de batalla. Ens haurem de posar a cobert mentre les nostres generales s’afanyen a bombardejar el concepte ‘dona’. Estan tan ocupades disparant foc amic que s’obliden de l’enemic, ja veurem quina guerra guanyaran així. ¿Ha retrocedit el masclisme entre el 8-M de l’any passat i aquest 8-M? ¿Quants grams s’ha alleugerit la càrrega de les dones treballadores en aquests 365 dies? ¿Els homes ens veuen com les seves iguals més avui que ahir? ¿Hem aconseguit esquerdar el sostre de vidre o sagnem pels cops de cap? ¿Quantes mirades amables hem dedicat a les nostres congèneres en aquest temps? ¿Quantes n’hem rebut? Una treballadora viva Fa dues setmanes, a Madrid, la policia va detenir una dona acusada d’abandonar la filla de 4 anys al seu domicili mentre ella estava treballant de matinada. Poques vegades, o cap, és notícia que un pare faci abandó de les seves funcions. La nota de premsa oficial incloïa un vídeo de la mare amb els grillons posats, entrant a la comissaria escortada per dos agents. El plor de la nena havia alertat els veïns, que van donar la veu d’alarma. Els policies la van trobar sola en una vivenda compartida, i quan van localitzar la progenitora ella els va reconèixer que no era la primera vegada que la deixava sense vigilància per no perdre la feina en un pub, la seva única font d’ingressos. Es va dir que la criatura només havia menjat «un rosegó de pa» en tot el dia. Les tertulianes es van disposar a posar el crit al cel, i van constatar que aquest delicte d’abandonament de menors pot comportar una pena de retirada de la pàtria potestat. La dona de 23 anys va parlar dies després amb el diari ‘El País’, i va explicar com va sortir fugint del narco de la seva Colòmbia natal, i que ha sobreviscut cuidant persones grans amb greus dificultats augmentades per la pandèmia, en un autèntic viacrucis de precarietat. Sense papers ni asil concedit, ni accés a cap ajuda pública, al morir l’última àvia a la casa de la qual vivia es va traslladar a la del seu nòvio, que ara és a l’estranger. Explicava que paga a altres persones perquè li facin de cangur per poder anar-se’n a servir copes, però que aquella nit, i alguna abans, ningú li va respondre. Havia faltat al seu lloc uns quants dies seguits perquè la seva filla estava malalta i no podia faltar més. I llavors va deixar la nena adormida al llit després de donar-li el sopar (va negar taxativament allò del rosegó) resant perquè no es despertés, cosa que va passar. Pot ser que la seva mala decisió li costi la tutela. Si la conciliació és una quimera per a qualsevol dona, per a les immigrants, per a les pobres i per a les soles molt més. Una treballadora morta Fa dues setmanes, a Biarritz, la professora francesa Agnes Lassalle, de 52 anys, va ser assassinada per un alumne a l’aula. El noi de 16 anys va al·legar després que havia sentit veus i la va apunyalar mortalment. Un succés impactant i una alarma que s’afegeix a d’altres sobre l’atenció a la salut mental dels adolescents avui dia. En primera línia d’aquest problema, una docent exemplar i entregada, una mestra d’espanyol que adorava la seva feina i no hi estalviava hores. L’educació era la seva vida, i fora de la feina poca cosa més, això deien els obituaris que li van escriure. El seu marit es va encarregar de desmentir un perfil tan magre i mostrar al món qui va ser, a més, aquesta dona. Davant el taüt i mentre sonava una versió de ‘Love’ de Nat King Cole, el viudo la va treure a ballar per última vegada. Gairebé la vam poder veure abraçada a ell, fent voltes, però les llàgrimes no ens van deixar.

El més llegit