Van passar dos minuts entre que la meva filla es va asseure a la taula per sopar, després de 15 cridant-la, i li vaig posar el plat davant. Devien ser dos minuts intolerables, tediosíssims, inhumans, perquè quan havia transcorregut només un, va dir amb una veu realment afligida: «M’avorreixo». No vaig advertir retret en el to perquè estigués fent-la esperar massa pel menjar. Més aviat va pronunciar «m’avorreixo» desconcertada pel disbarat de l’existència quan no tens res a fer, ni marge per fer-ho, i tampoc se t’acut què podries fer. «Suposo que la vida se’t fa insuportable després d’un minut de braços plegats, ¿no, carinyo?». Em va mirar suspicaç, perquè amb prou feines està començant a familiaritzar-se amb la ironia, i els seus propòsits i funcionament.