La primera vegada que el veus, penses que és un histrió amb ganes de figurar, de fer-se veure. Potser no és el més adequat per a unes exèquies. Tocaria una actitud més pensarosa, més discreta, la de l’home ferit al cor perquè ha perdut la dona que estimava a causa d’una ganivetada irracional. La segona vegada, penses que s’abstreu de tot el que l’envolta i que executa els passos de swing a la seva manera, no gaire ortodoxa, segurament la manera que ell i ella tenien de ballar. Al compàs que sent al seu interior. Que tant és, que fa el que vol, un últim ball, un homenatge amb qui ja no podrà ballar mai més. Sona “L.O.V.E.”, que s’ha d’escriure així, com si fossin unes sigles, i on “L” vol dir “look” (la forma que tens de mirar-me), “O” vol dir “one” (l’única a qui jo miro), “V” ens parla de “very” (extraordinari) i “E” és “even” (t’estimo fins i tot més del que tu estimes més). Sona “L.O.V.E.” en la versió francesa del mateix Nat King Cole i mentre ell balla se sent “et pourtant, me voilà”. Soc aquí, a pesar de tot, perquè es tracta d’un “amor fet per a tu i per a mi”. Stéphane Voirin balla davant del fèretre d’Agnès Lassalle, potser per recordar que tots dos es van conèixer en una festa, ballant. Poc abans, en la cerimònia, a l’església neogòtica de Sainte-Eugénie, de Biarritz, han parlat d’Agnès i han dit la “A” del seu nom i la “A” d’‘amor’ i la “A” d’‘adéu’.