S’ha escrit molt sobre la generació que va fer la guerra civil, amb tota la dosi de cruesa dolor, fratricidi, exili i epopeia que aquest trauma històric va suposar per a aquells que els va tocar viure el 36. Se li ha dedicat fins i tot una Llei de Memòria, de la qual potser en parlaré un altre dia. No obstant, amb prou feines s’ha dedicat una línia dels nostres episodis nacionals als fills d’aquell milió de morts que va calcular Gironella. Aquesta és la generació dels meus pares, que, en temps de ‘boomers’, mil·lennistes i ‘centennials’ ni tan sols té nom, i el seu DNI va des de finals dels 30 als primers 50. És, en certa manera, una generació perduda i non-dita, una lleva de cotitzadors sense cap referència a la Viquipèdia o la literatura, un arc humà que travessa la història recent d’Espanya, del refugi antiaeri a la discoteca. A aquesta lleva que ha sigut pont entre cataclisme i postmodernitat li van canviar el decorat mentre es representava la funció de les seves pròpies vides. Es van criar en aquella Espanya d’‘El florido pensil’, on encara cuejava la cartilla de racionament i s’instruïa en el nacionalcatolicisme.