Necessitem més dones economistes, per Carme Poveda

Les dones estan infrarepresentades en el món de l’economia, com en molts altres àmbits, però aquesta desigualtat té àmplies i importants implicacions per al progrés econòmic i benestar de la nostra societat. És cert que avui tenim dones referents al capdavant de les principals institucions econòmiques internacionals: Ngozi Okonjo-Iweala (OMC), Ursula von der Leyen (Comissió Europea), Christine Lagarde (BCE) i Kristalina Georgieva (FMI), així com les primeres ministra i consellera d’Economia de la història. Però, malgrat sembli que les dones dirigeixen l’economia, la realitat és que aquestes institucions estan molt masculinitzades. També en l’àmbit de l’acadèmia, a diferència del que passa en la majoria de les ciències socials, hi ha poques dones en la investigació econòmica: 15% de catedràtiques i 25% de professores titulars. Identifico bàsicament tres raons que justificarien la necessitat de tenir més dones economistes en posicions de poder. La primera és perquè les dones tendeixen a gestionar millor les crisis. Diferents estudis demostren que les dones operen amb més aversió al risc i amb menys excés de confiança que els homes, per exemple, en la presa de decisions financeres. Si les dones haguessin estat al capdavant dels bancs d’inversió i entitats reguladores nord-americanes (¿Lehman Sisters?) possiblement la crisi financera del 2008 hauria estat de menor magnitud. Aquestes mateixes característiques podrien haver fet que les dones actuessin amb més antelació o fossin menys optimistes en quant a l’evolució de la pandèmia, i podria explicar per què els països liderats per dones han tingut menys morts per covid o per què les hospitalitzacions en la segona onada han sigut més baixes, de mitjana, a les comunitats autònomes on una dona ocupava el càrrec de responsable de salut pública (Marcos Vera, University College London). Segon, les dones tenen interessos diferents i complementaris als dels homes en l’àmbit de la recerca econòmica. Diversos estudis han demostrat que les dones economistes que es dediquen a la recerca estan més interessades en temes com el mercat laboral, el gènere i la família, l’educació, la salut o la provisió de serveis públics, mentre que als homes els interessen més els temes vinculats amb mètodes economètrics, l’economia financera o la macroeconomia. Necessitem més dones en el món acadèmic de la investigació econòmica perquè la gestió de les crisis que afrontarem les pròximes dècades (climàtica, tecnològico-laboral, demogràfica i provisió de serveis públics) requeriran coneixements sòlids sobre aquestes matèries i les dones semblen més interessades a estudiar-les. Tercer, les dones gestionen per reduir les desigualtats i augmentar el benestar de la població, no només per maximitzar un retorn monetari. Una raó que explicaria les desigualtats socioeconòmiques encara existents entre homes i dones és la naturalesa de la teoria econòmica predominant, en què l’Homo economicus' es mou per satisfer les seves necessitats individuals i el marc natural per satisfer-les és la competència (en lloc de la col·laboració). Aquesta teoria pressuposa que la suma de les prosperitats individuals és igual a la prosperitat de la societat. Però la realitat és que no tots els individus es beneficien per igual de les polítiques econòmiques, ni pateixen de la mateixa manera les situacions econòmiques. L’existència d’aquestes desigualtats és el que explicaria que el creixement econòmic (suma d’interessos individuals) no garanteixi necessàriament un major benestar o progrés social. Per això és important equilibrar millor el poder econòmic i que les dones estiguin representades per fer escoltar les seves preferències i interessos en el disseny de les polítiques públiques (reformes laborals, mesures fiscals, política pressupostària, etc). També sembla necessari un enfocament diferent d’entendre l’economia que tingui en compte un concepte ampli de benestar, que no només estigui relacionat amb la retribució monetària o les necessitats biològiques, sinó també amb les emocionals i afectives, com la felicitat, la seguretat, les cures o la sostenibilitat del planeta (principis de l’economia feminista).I això implica que s’utilitzin nous indicadors que mesurin la felicitat i el benestar humà, en la línia de les propostes que han fet els premis Nobel Joseph Stiglitz i Amartya Sen. Amb aquest propòsit, des de la Cambra de Comerç de Barcelona venim realitzant des de fa més d’un any els Indicadors de Progrés i Benestar (IPB), que pretenen ampliar l’enfocament de l’anàlisi econòmica més enllà de l’expressió monetària del PIB, amb una recopilació de més de 25 indicadors agrupats en quatre blocs temàtics: progrés, benestar, sostenibilitat i qualitat del creixement.

Necessitem més dones economistes

És necessari un enfocament diferent d’entendre l’economia que tingui en compte un concepte ampli de benestar, no només relacionat amb la retribució monetària o les necessitats biològiques, sinó també amb les emocionals i afectives

El més llegit