Mestres del futur sense sociologia

Els projectes de plans d’estudi per als graus universitaris d’educació infantil i primària s’han obert en audiència pública per presentar al·legacions fins al 17 de març. La proposta original ha deixat atònita la comunitat educativa ja que són plans d’estudi que no s’han debatut en públic, tanquen la càrrega lectiva de manera rígida i, el pitjor, entren en contradicció amb certs aspectes de la LOMLOE o llei Celaá. Per tant, seria convenient que tant el Ministeri d’Universitats com el Ministeri d’Educació revisessin a fons una proposta tan estratègica i determinant per al futur de l’educació. Des de l’informe McKinsey s’ha establert el tòpic que la qualitat d’un sistema educatiu depèn de la qualitat del seu professorat. Sense deixar de ser cert, s’oblida que la qualitat del professorat depèn, al seu torn, de la qualitat de la governança educativa. És a dir, de com es prenen les decisions, de com es construeixen o no grans consensos i com es dissenyen i implementen les reformes educatives, els currículums i el perfil professional del professorat. En aquesta ocasió, assistim a un cas preocupant d’opacitat i de captura d’un bé públic des d’interessos corporatius que s’han saltat tota participació i deliberació d’una cosa tan determinant com és la formació inicial del professorat. Ni les conselleries autonòmiques d’educació, ni els moviments de renovació pedagògica, ni els mestres en exercici, ni els alumnes de magisteri, ni els sindicats ni les associacions de famílies coneixien aquesta proposta, no podent aportar res o matisar-la. Fins i tot alguns deganats d’Educació la desconeixien, així com gran part dels departaments acadèmics involucrats que són els que tenen la competència docent (i no els deganats). En segon lloc, sorprèn el detallat reglamentisme del projecte que multiplica per quatre l’extensió de l’anterior ordre del 2007 que regulava allò bàsic i deixava els detalls a les universitats. De fet, és esperable un text tan llarg quan no hi ha hagut cap participació pública per a així poder blindar un decret normatiu que definirà la professió docent durant els pròxims 15 anys. No és un tema menor i deixa en dubte la qualitat de la nostra governança educativa i com certs ‘lobbies’ opacs imposen els seus criteris. Tota definició curricular és una construcció social i política en la qual s’espera que l’Estat actuï per l’interès general i universal, equilibrant les diferents demandes i veus que hi participen. En aquest cas no hi ha hagut debat curricular i els ministeris implicats no poden cometre errors que altres ministeris han comès últimament al no tenir en compte les implicacions del que regulaven. És una proposta amb greus incoherències com definir els mateixos objectius formatius per a Infantil i per a Primària, sent obligat preguntar-se per què llavors es defensen com a graus separats o per què no es creen altres graus. És el cas de l’inexistent grau d’educació permanent de persones adultes. I més davant la necessitat urgent de formar, requalificar i acreditar el 44% de la població activa sense cap títol formatiu i de donar suport als processos d’inserció d’aturats o als projectes de ciutat educadora i d’aprenentatge al llarg de la vida. «¿Per què uns sí i d’altres no? ¿Per què tan sols el 20% dels crèdits es dediquen a les pràctiques en escoles en lloc de fer formació dual per a molts continguts didàctics que són repetitius i han d’adquirir-se a la pràctica? En els objectius i en els mòduls formatius, l'aspecte social queda reduït a habilitats socials per a les relacions interpersonals (sic). S’obvia el necessari coneixement teòric i empíric que tot educador/a ha de tenir entorn de les funcions socials de l’educació, a l’impacte de la desigualtat i de la pobresa infantil en l’aprenentatge, a l’enfocament interseccional, al per què existeix la segregació escolar, què és la sociologia del professorat i del currículum o què és l’equitat educativa i l’impacte redistributiu de la despesa educativa. Si coneixem l’interior d’aquesta caixa negra que és l’escola i les inèrcies del professorat, és gràcies a les aportacions crítiques de la sociologia de l’educació que tant molesten els qui ara l’eliminen. La proposta ha cancel·lat totes les aportacions i evidències de la sociologia, encapsulant el futur professorat en una visió didàctica d’aula i d’alumne, sense context social i oblidant que tota pràctica educativa està condicionada per factors socials i de poder. Sembla mentida que hàgim de defensar el que és obvi però la reducció del pes de la sociologia en la formació de mestres ve ja des del 2007 en l’època Zapatero. Com si qualsevol pogués impartir-la o cancel·lant-la ara sense mirament. Encara es pot evitar i superar una proposta tan corporativa i academicista que deixa sense coneixement sociològic les futures generacions de mestres. Seria una cosa inèdita a Europa i una cosa imperdonable en un govern progressista.

Mestres del futur sense sociologia

Sorprèn que el Ministeri d’Universitats promogui la cancel·lació de la sociologia de l’educació en els futurs graus de formació de mestres

El més llegit