Així anomenen, o anomenaven (les paraules desapareixen amb les persones), a la meva terra lleonesa els més vells aquestes ratxes de vent i d’aiguaneu que, alternades amb moments de calma meteorològica, fins i tot de bon temps, caracteritzen el mes de març, els dies en què l’hivern deixa el seu lloc a la primavera. Un temps de turbulències i no només en la climatologia, ja que la seva inestabilitat es trasllada també a les persones. A l’al·literació (tres zetes juntes en dues paraules: ‘zarazos’ i ‘marzo’) s’hi suma la seva suggestió onomatopeica (sembla que l’expressió ens assola com aquelles ratxes de vent que anomena), de manera que la construcció lingüística arriba a un significat que va més enllà de la seva bellesa i es converteix gairebé en filosofia. Difícil condensar en menys paraules tota una concepció de la vida, la idea que aquesta és una navegació subjecta a tota mena de turbulències que al final, normalment, se superen. Perquè, tot i que les confonguem de vegades amb inclemències definitives, la majoria de les vegades es queden en això: en ràfegues de vent i aiguaneu que de la mateixa manera que arriben se’n van. El millor per entendre-ho és mirar enrere i recordar moments de les nostres vides en què, quan els vam viure, vam pensar que naufragaríem i que no en sortiríem, i que ara, no obstant, ens semblen anecdòtics, de la mateixa manera que ens passa amb els successos històrics i polítics. Un cop d’ull al que explicaven els diaris el mes de març anterior (o al de qualsevol mes de març que vulguem elegir) ens servirà per entendre que fins i tot successos que llavors ens semblaven insuperables, com el de la invasió d’Ucraïna per Rússia o la propagació de la pandèmia de covid del 2020, no han deixat de ser turbulències dramàtiques que acabaran sent història com totes, fet que ens hauria de servir per relativitzar la nostra por a tot el que passa. No hi ha pluja que no amaini, diu el refrany, i pocs n’hi pot haver de més encertats, com aquest mes de març ens demostrarà de nou, tal com ve fent des que el món és món.