Laura Borràs, en el decurs de la seva declaració durant el judici on se la inculpa, va dir: “Entenc que es vulgui treure responsabilitat del damunt”. I va afegir: “Entenc que estar sotmesa a un procés judicial és una qüestió incòmoda i cadascú respon a aquesta circumstància com bonament pot”. Borràs va dir tot això en relació amb la persona d’Assumpta Pagespetit, la funcionària de la Institució de les Lletres Catalanes que tramitava els expedients administratius. Resulta, però, que la mateixa reflexió la podia haver fet qualsevol en referència a Laura Borràs. Sotmesos a un procés judicial, tothom fa el que pot per sortir-se’n. Segons Borràs, és el que fa Pagespetit. Segons la resta del món, és el que fa Borràs. El que és interessant d’observar és el canvi d’estratègia de la presidenta de Junts. Les referències a la persecució política contra Catalunya i el famós ‘lawfare’ rere el qual s’ha escudat durant tant de temps pràcticament han desaparegut per donar pas a una maniobra més enrevessada que busca una fórmula infal·lible de defensa. Si la funcionària era tan “minuciosa i exigent”, tan “inflexible”, si els seus expedients eren “de 10”, no pot ser que es cometés cap delicte, fins i tot encara que Borràs hagués volgut. Si resulta que es va cometre un delicte, és perquè la funcionària va fallar, no pas Borràs. Inapel·lable, Senyoria. L’argument beu de Shakespeare, que ella coneix prou bé. En l’hipòcrita elogi de l’enemic s’amaga la subtil (o no tan subtil) defensa de les pròpies posicions.