Taula de diàleg: mig bé, mig malament

Pedro Sánchez va suspendre la taula de diàleg amb el Govern de la Generalitat fins a nova ordre, això és, en principi, fins després del mes de maig (eleccions municipals i, en moltes parts, també autonòmiques), suspensió que és pràcticament segur que s’allargarà fins passats els comicis legislatius espanyols de finals d’aquest any. Toca, doncs, fer balanç. Abans, no obstant, és necessari viatjar al 2017. Tot i que Oriol Junqueras i ERC van empènyer amb totes les seves forces perquè Carles Puigdemont declarés simbòlicament la independència, els republicans de seguida es van adonar del que era fonamental. És a dir, que l’independentisme havia sigut derrotat, i que el que era prioritari era estroncar les ferides i tornar a començar. (Sembla una conclusió absolutament òbvia, però, increïblement, hi ha un sector de l’independentisme incapaç, encara avui, d’interioritzar-la). Obligatòriament, el pla havia d’incloure socórrer els comandaments i soldats capturats i empresonats, o que corrien el risc de ser-ho. Va arribar Pedro Sánchez al poder i ERC es va disposar a aprofitar l’oportunitat. Els seus vots eren necessaris a Madrid i, a més, l’enfocament de l’Executiu PSOE-Unides Podem era diferent del del PP. Estaven oberts a parlar. Es va posar en marxa la cèlebre taula de diàleg, de la qual aviat quedaria despenjat Junts per Catalunya. ¿Quins objectius tenia ERC? En primer lloc, com a formació independentista, no podia renunciar a perseguir l’autodeterminació. En segon lloc, es va proposar reclamar l’amnistia. L’autodeterminació és una cosa, bé ho sap Esquerra, que el PSOE mai negociarà. Per tant, l’atenció i les energies van passar a concentrar-se en l’amnistia. De seguida el PSOE va deixar clar que l’amnistia era impracticable com a tal. Era imprescindible, doncs, explorar camins possibles, ser imaginatius perquè els condemnats i els perseguits per la justícia rebessin el millor tracte possible. La primera idea, la més clara, era l’indult. Sánchez hi va accedir, tot i que va ser parcial, i els líders independentistes presos van continuar inhabilitats, fora del combat polític. Potser a la ment de Sánchez ressonarà aquell «¡ho tornarem a fer!». L’indult es reduïa a un grapat de líders, molt rellevants, sí, com el mateix Junqueras o Jordi Sànchez, però no als molts encausats –entre ells, els considerats els arquitectes republicans de l’1-O, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó– o en risc de ser-ho. S’havia de continuar treballant per aconseguir el més semblant a una amnistia a què es pogués arribar. Estava de moda el terme ‘desjudicialització’. No obstant, la fórmula finalment adoptada anava més enllà dels jutges i dels tribunals. El que es faria era canviar el Codi Penal. No anar a l’àrbitre, sinó al reglament. La via acordada per republicans, socialistes i podemites va consistir a eliminar el delicte de sedició i introduir canvis en els de malversació i desordres públics, que conduïssin a condemnes més suaus. Però ni Manuel Marchena, president de la Sala Penal del Suprem, ni la dreta judicial estaven disposats a passar per l’adreçador. I acudint a la jurisprudència per poder utilitzar una interpretació molt àmplia de la malversació amb ànim de lucre. Per això, malgrat la supressió de la sedició, Junqueras, per exemple, continua inhabilitat fins al 2031. El desenllaç va resultar frustrant per a l’independentisme. A Espanya hi ha una part molt important de les cúpules dels jutges no només revoltada, sinó també en constant forcejament amb l’Executiu. Disposada a frustrar, sempre que se li presenti l’ocasió, els plans de Sánchez. Justament per això s’havia de ser tècnicament molt precís al dissenyar els canvis. No es va fer així –una cosa similar va passar amb l’anomenada llei del ‘només sí és sí’– i els togats van trobar de seguida la manera de poder continuar castigant durament els independentistes. Perquè tot quedés ben clar, Marchena i els seus companys de tribunal, extralimitant-se una vegada més, van carregar amb duresa contra la reforma del Codi Penal impulsada pel Govern central i ERC, alertant del perill que un nou 1-O quedés impune. El balanç resulta, doncs, agredolç. Les coses han sortit mig bé o, si es prefereix, mig malament. Hi ha els indults i la derogació de la sedició, però, en canvi, els togats antigovernamentals han aconseguit –gràcies a la inexplicable distracció dels arquitectes de la reforma del Codi Penal– continuar assetjant amb malvolença l’exèrcit independentista vençut.

Taula de diàleg: mig bé, mig malament

El balanç resulta agredolç. Hi ha els indults i la derogació de la sedició, però els togats antigovernamentals han aconseguit continuar assetjant l’exèrcit independentista vençut

El més llegit