Al començar el partit a l’Estadi dels Jocs Mediterranis, ressonaven les paraules de Kounde després del partit de Manchester: «Ha sigut una decepció, però no un fracàs». És a dir, a Europa estem en trànsit. Dels fracassos estrepitosos a la silent decepció. En l’eliminació de la Champions, Xavi assegurava que «el fracàs és de qui no ho intenta». Doncs no, estimat míster: el fracàs és intentar-ho i no aconseguir-ho. És pensar que pots i topar de cara contra la pura realitat, clavant el genoll al camp de batalla. Així de dura és la vida. O encara pitjor: ni tan sols intentar-ho o fer-ho sense ànima, sense recursos, sense fermesa. «Hi continua havent il·lusió i crec que podem guanyar títols aquesta temporada», deia l’entrenador i, llavors, a la tardor, que és quan ho va dir, ja construïa el discurs a base de la salmòdia que s’ha anat repetint en cada petita o gran ensopegada: «L’any passat no hi arribàvem per poder competir». Però aquest sembla que sí. ¿Segur?