Barcelona és des d’aquest diumenge la capital mundial de la telefonia mòbil gràcies al Mobile World Congress. Un esdeveniment que ha guanyat la confiança de la ciutat, ara fins i tot l’actual alcaldessa treu pit de celebrar-lo, i la ciutat ha guanyat la confiança de l’esdeveniment fins que se n’ha convertit a la pràctica en la seu permanent. La celebració d’aquesta fira, que és el que finalment és, coincideix amb la consternació provocada pel cas de les bessones de Sallent, del qual encara no ho sabem tot, amb la qual cosa pot ser que no en sapiguem res. Ràpidament, els aiatol·làs de la tecnofòbia han pujat a l’onada d’aquesta commoció per culpar de tot les pantalles del mòbil, convertides en armes de destrucció massiva dels adolescents. Va passar el mateix fa uns anys amb la televisió, als braços de la qual es van educar, per cert, contra la voluntat dels seus pares, els qui ara abjuren del mòbil. Ni la vida abans del mòbil estava exempta de tota mena de calamitats, ni la vida abans de la televisió era un paradís. Més aviat al contrari. Abans de la televisió, molts homes es distreien a la nit apallissant les seves dones. I abans del mòbil vam viure tragèdies basades en tota mena de fòbies. Si arribem a la conclusió que prohibir els mòbils als patis de les escoles ens alliberarà d’algun patiment, fem-ho. Però no hi confiem gaire. Els valors que els hem donat als nostres fills no ens agraden quan els veiem convertits en adults. El gran Lluís Duch ho va anomenar la crisi de les transmissions. L’escola de Sallent podria haver fallat al no detectar el que passava, però van fallar també els pares dels assetjadors, si aquest fos el problema.