Divendres es va complir un any de la brutal invasió russa d’Ucraïna, en contra dels compromisos internacionals (Acta Final de Hèlsinki de 1975, Tractat de Budapest de 1994) i de la Carta de l’ONU que obliga els Estats a resoldre les seves diferències per mitjans pacífics, i reserva al CS el monopoli de l’ús de la força. És, doncs, inevitable que aquests dies es multipliquin les anàlisis sobre els orígens del conflicte; les raons –que no raó– esgrimides per l’agressor per mirar de justificar l’injustificable; els objectius que persegueixen els contendents, que varien amb el pas del temps; els avenços i retrocessos dels exèrcits; els morts en combat i els crims de guerra contra la població civil; la vergonya que aquestes barbaritats es continuïn cometent en territori de la «civilitzada» Europa; l’aparent indiferència del Kremlin davant les enormes baixes de soldats precipitadament reclutats, mal dirigits i equipats; el cost en termes polítics, econòmics i humanitaris d’una guerra que pot acabar causant més morts per gana a l’Àfrica que per bales a Ucraïna; el material bèl·lic cada vegada més mortífer i més sofisticat que tenen els contendents; la crisi energètica i la inflació; la indiferència de molts països que es posen de perfil per no enemistar-se amb Rússia i que veuen l’enfrontament com una altra mostra de doble arrasador, comparant-ho amb la invasió nord-americana de l’Iraq o amb el diferent tractament atorgat als refugiats sirians i ucraïnesos (una resolució de condemna de la invasió a l’ONU es va aprovar dijous per 141 vots contra 7 i 32 abstencions –que són moltes– de països com la Xina i l’Índia); l’ambigua postura de la Xina, que veu amb satisfacció com el conflicte porta Rússia als seus braços com a potència subordinada...