Una escombra amb futur, per Juan Tallón

Per raons que poden interessar, vaig haver de sortir a comprar una escombra. Vaig trencar la vella fent palanca per obrir la tapa d’un embornal de la terrassa. Les escombres mai es trenquen o moren escombrant. A tot estirar, es desgasten, es posen llardoses, i un dia les llences perquè et fa vergonya que vingui algú a casa i les vegi en un estat tan deplorable, i potser dedueixi que l’escombra és una metàfora de la teva vida. Tot es complica per als interessos de l’escombra quan l’obligues a fer tasques que no tenen massa a veure amb escombrar. És inevitable. Quan es dedica al que millor sap fer, no obstant, l’escombra esdevé un objecte fiable, longeu, gairebé perfecte. Mai es queixa. Tot i que arriba un moment que es cansa i es deixa trencar per accident. La meva escombra es va trencar i als cinc minuts era al carrer buscant una substituta. No sé quina estranya pressa em va entrar. En aquell instant em va semblar que tenir escombra era la qüestió més important que podia tenir entre mans. Sempre dubto on comprar-la. Després de molt dubtar, em vaig dirigir a un supermercat. Suposo que li tinc certa fe al prefix súper. Entre totes les que hi havia, que no era gaires, en vaig triar una amb el mànec i el raspall vermells. Llavors, al posar-me a la cua per pagar, vaig recordar amb angoixa per què odio comprar escombres: no pots ficar-les a cap bossa per emportar-te-les a casa. La rutilant adquisició va a l’aire, a la vista de tothom. Jo això ho visc sempre amb dramatisme. Quan vaig sortir del súper, vaig reviure el ridícul que se sent portant una escombra pel carrer. És el pitjor de l’escombra: traslladar-la a casa. Experimentes la incòmoda sensació que tothom et mira amb pena i pensa «Pobre: nascut per escombrar». No cal ni dir que em vaig trobar dos coneguts abans d’arribar al portal. Un no va dir res, tot i que es notava que feia esforços per no mirar l’escombra, mentre parlàvem, sense escoltar-nos, de què ens havíem disfressat per Carnaval. Ell gairebé suava de fer veure que no la veia, i jo m’anava posant cada vegada més vermell de fer veure que no l’agafava. Em va anar millor amb el segon, que em va preguntar on anava amb l’escombra. «Pensava que ja no es fabricaven», va fer broma. Vaig entrar a casa pensant que, en realitat, no corren bons temps per a l’escombra. Es va quedant sense terres, sense mans que hi recorrin i, per descomptat, sense porqueria. Artefactes més complexos i més cars li han robat el protagonisme. Fins i tot començava a quedar-me molt lluny el record de quan d’adolescent escombrava la cuina amb una mà a la butxaca. Potser, d’aquí poc temps, s’utilitzaran les escombres ja només per a coses que no tinguin a veure amb escombrar. És molt versàtil. No es podrien enumerar totes les coses que s’hi poden fer. A l’estiu, gràcies que vaig empalmar dues escombres i un recollidor amb cinta d’embalar, vaig rescatar una guatlla que havia caigut al celobert de l’edifici veí. Com va dir Celaya de la poesia, potser també l’escombra estigui carregada de futur.

Una escombra amb futur

És el pitjor de l’escombra: traslladar-la a casa. Experimentes la incòmoda sensació que tothom et mira amb pena i pensa: «Pobre: nascut per escombrar».

El més llegit