Del Webb a la pols de fada d’Einstein

El telescopi Webb ens ha deixat aquesta setmana l’última de les seves noves veritats, un descobriment que va més enllà d’una foto bonica del lloc més remot al qual ha arribat la seva potent lent. Ho va explicar en un text resplendent Valentina Raffio, com qui explica una cosa molt important amb delicadesa i alhora amb emoció continguda, segurament no hi ha cap altra manera millor d’explicar que el Webb ha trobat unes galàxies que no haurien d’existir. La revelació científica posa potes enlaire un munt de creences basades en teories i càlculs des del temps inicial de la creació de l’univers, per això és tan rotunda la conclusió. En aquest «no haurien d’existir» hi cap una contradicció màxima i una petitesa, la de sentir-se equivocats fins ara i també desconcertats: hem perdut una taula de certeses d’entre les taules de certeses que ens serveixen de crosses i guies per avançar. ¿I ara què? Que el telescopi Webb revolucionaria la nostra comprensió de teories de la física quàntica i, en definitiva, d’on venim i a on ens dirigim, ja entrava en els càlculs dels científics quan van veure, però sobretot van imaginar, el seu potencial. I li queden deu anys de vida útil... No hi pot haver més expectació davant els futurs resultats. Buscar a les estrelles amb telescopis potentíssims és també indagar en la nostra identitat, saber-ne més. Aquests dies que celebrem el centenari de la visita d’Albert Einstein a Barcelona, els aficionats comparteixen en xarxes i comenten els llocs que va visitar, les reunions que va mantenir i fins i tot el menú que va degustar a casa de Rafael Campalans. Era l’any 1923 i Einstein va desplegar els seus coneixements de física davant el públic que es va congregar a l’auditori de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, tot i que la majoria no devia entendre res del que apuntava amb un guix a la pissarra. Així ho recull el químic i periodista Xavier Duran al blog de divulgació científica en català Divulcat, on repassa la cobertura mediàtica que es va fer del viatge i l’acceptació de la revolucionària llavors teoria de la relativitat, que tenia detractors. Dels apunts de Duran sobre l’impacte d’aquesta visita em quedo amb els de l’historiador Thomas F. Glick, que es va fer ressò de com d’estrany era en aquella època veure dones interessades per la ciència, i també poetes i escriptors. Al seu llibre ‘Ciencia y sociedad en la España de entreguerras’ resumeix potser en una frase el que va significar. «Allà on va anar Einstein, el va precedir la fama i va crear la il·lusió en els seus oients que havien sigut ruixats amb pols de fada». Aquesta «pols de fada» fa enllaçar aquells moments de fa cent anys amb l’ara i el camp enorme d’incògnites científiques que ens envolta, és la mateixa pols de la qual estan forjats conceptes com la matèria fosca, invisible però present, composta per partícules desconegudes però que integren les galàxies i que han donat peu a més preguntes, més investigacions, més teories. En l’ara no és el telescopi Webb l’únic que fa caure fronteres del saber: aquesta setmana, més de 200 científics coordinats pel director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, Ignasi Ribas, i David Montes, investigador de Física i Astrofísica, treien les conclusions de quatre anys d’investigació amb la barbaritat de 59 exoplanetes nous a situar al mapa, deu d’ells habitables. Els científics participen en un projecte que suma talent, anomenat Carmenes, que té la seva seu a l’observatori de Calar Alto, a Almeria. Un nou cens per a un mapa en construcció, el de tot el que ens envolta i que explica per què som aquí i per què seguim obstinats a saber més, tot i que sigui franquejant els límits de l’establert.

Del Webb a la pols de fada d’Einstein

Buscar a les estrelles amb telescopis potentíssims també és indagar en la nostra identitat, d’on venim i per què seguim obstinats a saber cada vegada més

El més llegit