El pitjor moment de la nostra vida... per ara

Els aficionats al futbol som supersticiosos, excepte els que no presumeixen de ser-ho havent-ho sigut. En el meu cas, les meves supersticions són nombroses, i entre aquestes no veure en directe (tot i que sigui per televisió) els partits del meu equip formen part de la mania de considerar-me culpable dels resultats. Va tornar a passar aquesta vegada, quan el Barça es va enfrontar al Manchester United, l’únic camp d’Anglaterra, per cert, on una vegada vaig veure jugar el Barça. Va ser en una ocasió gens memorable, ja que alguna cosa devia passar perquè jo no recordés ni una jugada, tot i que sí recordo que anava amb un bon amic, Lluís Foix, que llavors era, com jo, corresponsal a Londres, d’això fa uns mil anys. A Sòria per Javier Marías La veritat és que aquest cop, quan tanta necessitat tenia jo mateix de ser a prop del Barça en un moment culminant de la seva aventura trista a l’Europa dels campions, vaig haver d’anar a Sòria. De tots els llocs del món, va haver de ser Sòria la que em cridés a complir el meu deure de periodista i, en certa manera, d’editor, ja que es retia homenatge a un gran escriptor que va ser madridista i que, amb una exquisida manera de relacionar-se amb aquesta circumstància, mai es va burlar de les nostres derrotes. Em refereixo a Javier Marías, mort l’estiu passat, amb una relació amb Sòria que sempre va ser celebrada i ara es recorda amb moltíssima tristesa, ja que la mort d’aquest gran escriptor va causar estupor arreu del món de les lletres i un dolor enorme entre qui van ser els seus amics de Sòria, on va viure molts anys de la seva infància, la seva joventut i alguns episodis de la seva fecunda maduresa. Vaig sentir el partit per la ràdio. La ràdio ha sigut la meva sòcia de la passió pel Barça des que tinc ús de raó futbolística. Els anys de voluntat adolescent blaugrana era la ràdio que emetia des de Barcelona la que acompanyava les meves tardes barcelonistes. Quan perdia l’equip ho atribuïa a fallades de la ràdio o dels comentaristes, que quan el Barça guanyava em semblaven herois capaços de marcar ells mateixos els gols del meu equip, quan eren del meu equip els gols. Amb el temps la televisió va venir a substituir la ràdio com a vehicle dels partits, però jo he continuat sent fidel a la veu radiofònica, que en aquests temps és sobretot la de Lluís Flaquer a la SER, tot i que moltes vegades em passo a sentir a la Cope el meu també mestre Manolo Oliveros. Amb el cor encongit Tots dos m’han donat alegries i tristeses, i he de dir que en els dos casos mai s’han burlat de la meva passió, ja que en altres veus radiofòniques, segurament plenes de bones intencions, sí que observa que les derrotes barcelonistes els exacerben les ganes de dir que el Barça, ai, és menys que un club. Vaig escoltar el partit de Manchester amb el cor encongit. El gol de Lewandovski em va fer por, perquè aquests anglesos saben contraatacar de seguida que reben la ferida, i això van fer: van contraatacar com si no hi hagués un demà, i l’èter que m’acompanyava a Sòria, tan gelada com una mala notícia, va anar explicant a poc a poc que la il·lusió del 0-1 s’acabaria trencant, com així va ser, de seguida que els del Manchester afegissin una marxa més a la seva davantera. Vaig sentir el partit fins al final, gairebé arribant al meu destí de tornada, Madrid. Com sol passar, vaig notar que aquest era el pitjor moment de la nostra vida..., fins que vaig recordar que era només futbol, que aquest diumenge hi hauria un altre partit en què ens jugaríem el futur sense Pedri, i que ja hi hauria més fortuna, o més bon joc, i així successivament. Visc amb aquesta esperança, la de l’endemà, ja que el Barça és així: t’obliga a l’actualitat i també a l’alegria inventada que propicia l’existència del futur. «Tant de bo» és una expressió que m’agrada molt, i m’hi exposo com qui obre un llibre d’esperances.

El més llegit