Un vell dins

«Dieron su historia / por nuestra historia / Dieron su sangre / por nuestra sangre / Dieron su gloria / por nuestra gloria / Dieron su hambre / por nuestra hambre / Dieron sus años, / dieron sus cuerpos / para que fuéramos libres / Lo dieron todo, / se han hecho abuelos / y para el mundo / más invisibles…». El pasdoble de la comparsa guanyadora del primer premi del Concurs Oficial d’Agrupacions Carnavalesques del Carnaval de Cadis del 2023 no invita a riure, sinó a reflexionar, circumstància que possiblement va fer que el jurat l’elegís entre totes les cançons presentades a concurs a l’escenari del teatre Manuel de Falla per les diferents comparses de la ciutat. La cançó suposa una crítica festiva de l’abandonament dels nostres vells per una societat capitalista per a la qual ja no són rendibles, al revés: li costen diners, un abandonament en què participen alguns governs, de vegades amb dissimulació i de vegades sense. En la cançó guanyadora del concurs gadità del Carnaval d’aquest any se cita expressament, a més dels bancs («Insensibles a las canas / ni les miran a la cara, / con sus libretas / en plena calle», diu la lletra), la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, de la qual es critica que declarés tres dies de dol a la Comunitat que dirigeix per la mort de l’anterior reina d’Anglaterra («una vella pirata»), però no n’hagi declarat ni tan sols un pels milers de persones grans madrilenyes mortes durant la pandèmia de covid-19 a les residències de la regió. «Ellos no son los que tienen / lagunas en la memoria», assenyala la xirigota. La reivindicació de respecte a un sector de la població que cada vegada és més marginat per una societat que el considera una rèmora (tot i que ningú ho digui públicament) comença a ser habitual, prova evident que aquesta marginació és cada vegada més clara malgrat el que diguin els responsables, que no som tots. Ho són els que condemnen les persones grans a quedar-se fora del sistema públic amb l’obligació de comunicar-se amb l’Administració digitalment, sabent que són analògiques (fins i tot analfabetes moltes), i ho són, per descomptat, les empreses per a les quals no són rendibles que directament les expulsen de les seves oficines, com els bancs, malgrat que controlin el pagament de les seves pensions. Obligats a dependre dels seus fills o nets –els que els tenen– o de la caritat dels veïns –els que no–, els vells del Primer Món s’han convertit, més que en un destorb, en una càrrega de la qual cal prescindir, tret de per les empreses que viuen d’ells, que no en són poques. Fins i tot aquestes els tracten amb desconsideració, ja que la paciència no forma part precisament de l’economia activa. I així la pobra gent gran se sent no només un destorb (per a les seves famílies, en primer lloc, i per als altres, després), sinó també una rèmora que cal apartar de la vida pública, per a la qual ja no està capacitada, perquè el món ha canviat mentre ells es feien grans. Com diu la cançó de la comparsa carnavalera de Cadis, van donar la seva història per la nostra història, la seva sang per la nostra sang, la seva gana per la nostra gana, però, ara que ja són vells, veuen com els arraconem, els marginem i, fins i tot, els oblidem fent-los invisibles. Sense arribar al que passava a Esparta, on els abandonaven a la vora dels camins, perquè la nostra cultura ens impedeix fer-ho, els recloem a residències a la mínima de canvi perquè deixin de molestar, i oblidem que tots arribarem a la seva edat i viurem el mateix que ells, ja que, com acaba dient la cançó de la comparsa gaditana guanyadora d’aquest any, «todos llevamos un viejo dentro».

Un vell dins

La reivindicació de respecte a un sector de la població que cada vegada és més marginat per una societat que el considera una rèmora comença a ser habitual

El més llegit