Em trobava al parc de la Ciutadella, en aquella hora del capvespre en què els gossos treuen els seus amos a passejar. Corrien amunt i avall —els gossos— perseguint pilotes, jugant o marcant territori, i algú va cridar «¡Rocky!». Dos dels gossos van alçar les orelles i juraria que es van mirar un instant. Tot i que només un va apropar-se al seu amo, l’escena em va fer rumiar: ¿què deu passar al cervell d’un gos, quan s’adona que n’hi ha un altre que es diu igual? Probablement res, però el cert és que som poc originals triant noms. Molts canaris es diuen Papitu; molts gats es diuen Lluna, o Blanquet; molts gossos es diuen Toby, Tuca, noms així. Normalment, el que val per a un gos no val per a un gat, i a l’inrevés. Anys enrere vaig tenir un veí que sempre posava el mateix nom als seus gossos: Lucas, Lucas II, Lucas III... Quan un se li moria, n’adoptava un altre d’igual, sempre un Schnauzer negre. Semblava que rebutgés el pas del temps.