Feia anys, potser segles, que no es veia al món un gest tan heroic com el de Míriam Nogueras al Congrés, retirant un parell de metres la bandera espanyola, sense que li tremolés el pols. Es diria fins i tot que, en una ostentació de temeritat, ho va fer somrient, tot i que aquest extrem no s’ha pogut confirmar perquè amb la dentadura que té sembla que somrigui a tota hora. La portaveu de JuntsxBrindisalsol (o com es diguin avui), menyspreant la seva pròpia vida, va fer lliscar l’ensenya cap a una banda per admiració de tots els seguidors del seu partit, que –és just reconèixer-ho– des de la fugida nocturna del Vivales necessitaven un gest com aquest, que els reafirmés que Catalunya és terra de gent intrèpida, capaç de sacrificar-ho tot per la causa. Tot tret del sou, és clar, que tot i que el pagui el pèrfid Estat espanyol, això és sagrat, no li demanarem a Nogueras que a sobre de valenta sigui conseqüent.