Quan, fa una setmana, rere el faristol de la sala de premsa de la Bute House, Nicola Sturgeon va presentar la dimissió com a primera ministra d’Escòcia, una de les coses que va dir és que, cada matí, quan es llevava es convencia a ella mateixa que tenia tot el que fa falta per “tirar endavant”. Va repetir tres vegades “keep going”, però després va afegir: “Més tard, m’adono que potser no es ben bé així”. Va reconèixer que feia dies que “el mar està picat” i que nedava enmig de “choppy waters”, però que la decisió no era una conseqüència de les últimes polèmiques, sinó que provenia “d’una avaluació més profunda, més a llarg termini”. No feia gaire que havia declarat a la BBC que encara tenia energies, però el dia de la seva renúncia va reconèixer que no ho havia decidit a corre-cuita ni sota pressions del partit (l’SNP): “He estat lluitant amb aquesta idea, tot i que amb nivells d’intensitat fluctuants, durant setmanes”. Després, tota ella d’un vermell intens (un carmesí uniforme al vestit jaqueta i a la brusa, el monocromatisme habitual de Sturgeon), va pujar les escales que duen a les estances privades i va desaparèixer de l’agitat panorama escocès, tot i que mantindrà el càrrec fins que l’SNP li trobi successor o, més probablement, successora.