Barcelona ha perdut tant de nervi que ja ni té la pretensió escenogràfica d’altar del progrés, museu de transgressió radical i arc de triomf per a l’esquerra universal. Als vuitanta, hi va haver una Barcelona sandinista, nodrida de cooperants que anaven a Nicaragua a fer-se amb la revolució, com en el passat havien anat a prendre exemple de l’autogestió iugoslava o passaven unes vacances ideològiques a Cuba. Ni Mao va demostrar tenir tanta seducció com la dinastia dels Ortega, una de les afluències de corrupció per metre quadrat més rendibles de Centreamèrica.