La mateixa setmana que la meva filla li va dir a la seva professora, a mitja classe, que a casa sempre li donem sopa per sopar, una afirmació que m’agradaria desmentir en aquesta columna, em va demanar cinc euros per fer compres solidàries a l’escola. Li vaig dir que no els tenia. L’hi vaig jurar, perquè a certa edat cal jurar-ho tot: que el kiwi no pica, que el mocador no té mocs... No em va creure, així que ens vam aturar enmig de la vorera i vaig buidar les butxaques perquè veiés que estava pelat: setanta-cinc cèntims. Me’n vaig penedir de seguida, perquè em va semblar que aquell mateix matí faria córrer la notícia al pati que el seu pare no té diners.