Demà què fem

Vam passar l’estiu abans de començar l’escola mirant de preparar la meva filla Delia. Vivíem cada pas com un esdeveniment. Encara recordo el dia que vam comprar la motxilla, el dia que es va provar l’uniforme, el dia que vam anar a veure el pati des de fora i el dia que va conèixer en un parc un futur company. Recordo llegir a les nits d’estiu llibres que parlaven de nens que anaven a l’escola. Recordo les històries que li explicàvem de quan nosaltres érem petits. Havia d’estar tot preparat per a l’aterratge, sense traumes ni turbulències, havia de ser tot perfecte. Recordo també quan va arribar finalment el seu primer dia d’escola: la il·lusió, els nervis i la son. Recordo que la Delia va entrar més o menys bé a classe, molt digna i com una campiona, i que vaig tornar després a recollir-la. Amb cara d’haver plorat una mica, em va dir, molt seriosa: «Ja he anat a l’escola. ¿Demà què fem?». Se’ns havia oblidat explicar-li que s’havia d’anar cada dia a l’escola. Lògicament, la Delia no s’ho creia. ¿Tots els dies? No té sentit. ¿A qui se li havia acudit, això? Va passar bastant temps fins que es va resignar i va assimilar el concepte. L’altre dia vaig entrevistar Eduardo Mas, un veterà exlocutor de ràdio que va estar dècades seguint el Castelló per tot Espanya. Em va dir que ha retransmès més de 800 partits en directe. Em va apuntar la xifra exacta perquè em va assegurar que els comptava i potser s’ho va inventar, però el vaig creure perquè jo sí que tinc una llista amb totes les columnes que he escrit als diaris de Prensa Ibérica (793). Li vaig preguntar pel desgast que comporta aquest tipus d’ofici viatger. Tants diumenges fora de casa i tants quilòmetres, sobretot quan acaba la novetat i va passant el temps i creixen les responsabilitats adultes i el cansament divers, i la seva resposta em va semblar una genialitat honesta i clara: «Primer hauria pagat per això, després ho hauria fet gratis, després només si em pagaven i al final, ni cobrant». Encara l’escric ara i somric aquí sol. Estic en la tercera fase. Això em salva de moment. Quan comences a treballar d’alguna cosa no penses que has d’anar tots els dies a l’escola. Potser si ets mestre sí que ho penses, però jo m’entenc. No penses com estaràs d’aquí a 20 o 30 o 40 anys. En un equip de futbol veus clarament qui pagaria per jugar, qui jugaria gratis, qui és un professional i qui ja ja s’està mig escapant de l’invent. El difícil és combinar-ho amb encert. Sovint, com en la resta de llocs de treball, aquesta divisió té a veure amb l’edat, però no sempre. De vegades trobes un veterà que destil·la l’entusiasme d’un debutant –penso fàcil en Modric o Lewandowski– i això és un tresor immens. De vegades trobes un jove que només pensa en els diners, res més, i això sol ser símptoma d’una cosa lletja. La meva filla ja no és tan petita i el curs que ve anirà a l’institut. Amb freqüència, quan sona el despertador, em pregunto com érem capaços, quan érem petits, d’anar sempre a l’escola, d’on trèiem l’energia si no ens pagaven. La meva teoria és que ho fèiem perquè no sabíem que existia l’opció de no fer-ho, ens ho ocultaven i ni tan sols ens ho plantejàvem seriosament. A l’institut era un altre tema, ja anaves entenent el funcionament. Intueixo que aviat haurem d’explicar a la Delia que també cal anar-hi tots els dies, tot i que no li vingui de gust ni cobrant, i la comprenc.

Demà què fem

En un equip veus amb claredat qui pagaria per jugar, qui jugaria gratis, qui ho fa per diners i qui està fugint

El més llegit