Una humil petició al nou alcalde

Excel·lentíssim senyor alcalde (o senyora alcaldessa): quan entri al despatx, trobarà sobre la taula una bona pila de cartipassos més urticant que un massís d’ortigues. L’ampliació de l’aeroport del Prat, per exemple, amb aquesta inquietant proposta d’una pista d’aterratge sobre el mar. O l’assumpte de la vivenda, tant la de lloguer com la construcció d’obra pública. Haurà de calibrar el pla del 30%, la decisió d’obligar els promotors a destinar aquest percentatge de les obres a pisos de protecció oficial. ¿Està funcionant? ¿Es fan més trampes que en una pel·lícula de xinesos? ¿O anem tirant? Té feina acumulada tant en el cos de la ciutat com en la seva ànima. Excel·lència, ¿ha llegit l’article del ‘Financial Times’? Es titula ‘How Barcelona lost its way’, com la ciutat va perdre el rumb o alguna cosa així. En realitat, el text sembla escrit per encàrrec d’algun dels candidats en lliça a l’alcaldia, tot i que no és menys cert que després de la ratxa impossible –l’atemptat de la Rambla el 2017, l’encetada del procés, la pandèmia–, flota una polsina de pesar en l’aire. Si no vol que Barcelona perdi força, posi-li el fonendo al cor. Patinets i separadors L’exordi ve a tomb d’un assumpte que li semblarà fútil en virtut de l’envergadura dels temes en majúscules, però se li agrairia infinitament que el tingués en consideració en els dies que vindran: la integritat física i mental dels vianants, l’últim macaco a la jungla urbana. No parlarem de l’esventrada per les obres de les superilles, que acabaran, que seran per a bé, se suposa, sinó del dia a dia, d’aquests artefactes satànics anomenats ‘patinets’. Quant a les bicicletes, ¿de veritat tenim una ciutat tan ‘pedalejable’? Les teories són boniques, com les revolucions, però pesa més la pràctica granítica. Tenim molt interès, a més, a saber qui ha inventat aquestes tifes de cautxú que delimiten els carrils bici, aquests separadors que els tècnics anomenen ‘baguettes’, com el pa francès. Qui els va dissenyar, ¿potser el doctor Mabuse? Dents trencades, ensopegades, caigudes i un perill evident per a les motos, que tant alleugereixen el trànsit. Replicarà, amb raó, que els vianants fem el gamberro al creuar, però intenti passar la Diagonal o la Gran Via: cal fer-ho en dues fases i a cop de xiulet, que se’t tiren a sobre. Tampoc ens convencen els exercicis suprematistes sobre l’asfalt: ens confonen, com la nit. Res hi ha més barceloní que el caminar, als encàrrecs o per passejar, per arribar a aquest estat mental de fals extraviament. Caminar també forma part de la nostra manera de ser.

Una humil petició al nou alcalde

Angoixes i tribulacions del vianant barceloní

El més llegit