Urgències, primer tram de la nit

Dins, fora. A dalt, a baix. Blanc, negre. Et trobes raonablement bé i, de cop, els daus de l’atzar o la mala bava et col·loquen en un taxi rumb a urgències, amb les sabatilles d’estar per casa i amb el conductor mirant-te de reüll pel mirall retrovisor. La vulnerabilitat és l’estat natural del bípede humà, tot i que cregui dominar la regna d’aquesta euga anomenada ‘circumstàncies’. Escoltes el fragor habitual del trànsit. Els ulls tancats paren l’orella durant el trajecte interminable, estil diligència, com si l’hospital fos a Dakota del Sud o més enllà de la gelada quinta forca. Recordes quan et vas trencar la cama fent l’indi sioux. Tenies cinc anys, et van fer pujar en el luxe d’un taxi i l’àvia va treure un mocador per la finestreta, un mocador blanquíssim i planxat, perquè us cedissin el pas. Urgències, primer tram de la nit. Unes 50 persones sense mirar prim retrospectivament. La sala d’espera té poc del primer —consisteix en un passadís llarg i ample, amb seients de plàstic arraconats contra la paret— i converteix el segon, la dilació, en una bombolla de resina plena de fantasmagories. Concert de bronquis. Una senyora i el seu nas trencat. Un nano amb una col·locada considerable. Un peu operat dues vegades que no evoluciona bé. Diarrees recurrents. A l’hospital, la intimitat es col·lectivitza en un sol cos gegant que batega en multiplicitat d’òrgans. Avis, molts avis. Un li està relatant a un altre que va estudiar peritatge tèxtil a Terrassa: l’espera dona per explicar-se la vida des del principi. De tant en tant, el soroll de la màquina de begudes. Una altra ambulància. El xiulet que avisa del torn, com al súper, a la cua de la xarcuteria. CAOS CONSUETUDINARI ¿Quants metges hi deu haver? ¿Un? Potser dos. ¿I d’infermers? Oxigen, una via, temperatura, tensió arterial, imposar ordre al passadís, infondre calma sense donar l’abast. I això un dia rere un altre, dissabtes i diumenges, sense parar. Rostres durs i cansats. Les urgències es desborden pel col·lapse de l’atenció primària. Vagues a tot arreu, i amb raó. A Catalunya, on es va desconvocar la de principis de febrer per un acord in extremis, els nous pressupostos prometen un augment de l’11% de la despesa en sanitat pública, després d’anys de retallades a la destral. Entren un noi d’uns 30 anys, discapacitat mental, en una d’aquestes cadires de rodes trotades que semblen de la guerra del 14. El noi està espantat. Agafa el braç del conductor d'ambulàncies i li crida: «No em deixis sol». Hem de salvar com sigui el terra que ens sosté.

Urgències, primer tram de la nit

De vagues, pressupostos i el col·lapse de la sanitat pública

El més llegit