La patologia política de Donald Trump ha enlairat Joe Biden a l’estatus d’opció menys dolenta, perquè el món del segle XXI continua aspirant a conformar-se amb el mal menor. Ara com ara els republicans, encara que vagin deslligant-se de Trump, no tenen un candidat presidencial. El professionalisme de Joe Biden actua d’estadista i, com en el seu discurs de l’Estat de la Unió, encaixa peces disperses mentre la vicepresidenta Kamala Harris encarna el risc de desastre si, en el cas de no presentar-se ell a la reelecció, fos la candidata. ¿És l’edat de Biden un obstacle definitiu per a anar a la reelecció? Té la desimboltura intermitent d’una llarga experiència política. Els seus punts febles no són un buit de poder, però vet aquí una inquietud pública que es radicalitza, sense centre vital. Biden és de dretes, d’esquerres i de tot el contrari. Surfeja en un Washington que coneix pam a pam. Internacionalment, és un realista habitual. En realitat, la guerra d’Ucraïna queda molt lluny de Washington DC, però l’economia nord-americana perd embranzida i la Xina no baixa la guàrdia. Tal vegada Biden salvi el partit Demòcrata de fossilitzar-se com a plataforma ‘woke’. La seva presidència no serà una gran fita, però ni més ni menys que Obama. Abraham Lincoln, per descomptat, és un paradigma perdut, el motlle improbable per a uns Estats Units saturats de desconcert.