Fa uns dies parlava de la recuperació del Jordi Pujol polític i activista, de l’home enderiat amb uns ideals, en front de l’home que va sortir esquitxat a causa de la famosa “deixa”, de l’home pecador, tacat per la corrupció. Els llibres d’història ves a saber què en diran, però mentre hi sigui a temps, l’obsessió de Pujol és arribar a aquest judici amb el plat de la balança de les grans gestes més pesant que no pas el plat de les misèries humanes. Una cosa similar va ocórrer la setmana passada amb el rei emèrit d’Espanya. La condició de doble invitat a París (de la mà de Mario Vargas Llosa i d’Emmanuel Macron), la recepció en l’acte d’entrada del novel•lista a l’Acadèmia Francesa i el posterior sopar privat a l’Elisi, van ser una entronització de la figura de l’exmonarca en un entorn civilitzat, lluny de l’exili ominós (i més aviat plaent) a Abu Dhabi. Una cosa és que t’aculli el xeic d’una dictadura i una altra que et convidi el president de la República Francesa. El mateix Vargas Llosa destacava el paper del rei en la Transició espanyola (allò que dèiem de la balança de les gestes) i Javier Cercas, que també era un dels convidats i que va dir fa temps que no entenia com Juan Carlos podia haver perdut el cap de la manera que el va perdre, reivindicava “el concepte molt elevat del rei” que tenia Macron i la consideració que rebia a França i (sic) “a l’estranger”.