Vinícius s’agrada

Hi ha un debat a Espanya que té a veure amb un angle fosc del futbol: l’exercici de la mala educació com a part del joc. Se centra, sobretot, en les característiques públiques, és a dir, altament visibles, de Vinícius, extrem del Reial Madrid, autor de gols memorables per al seu equip i factor principal de moltes de les victòries d’aquest equip tantes vegades triomfador. Ell s’agrada. Com és habitual en aquest tipus de diatribes, i en contra de tot raonament il·luminat per l’ètica, els madridistes estan majoritàriament del costat de les maneres de fer d’aquest noi mentre que els que juguem a l’altra banda ens alegrem que li hagi sortit a l’etern rival un problema d’aquesta índole. Gestos que desmilloren És un problema, des del meu punt de vista, de tothom. La mala educació no neix sola, sempre hi tenen a veure també els que es veuen a si mateixos com virtuosos, ja que al llarg del temps el nostre equip (l’equip de qualsevol, ara no em refereixo al Barça) sempre ha tingut jugadors així, que expressen amb gestos que desmilloren els altres per situar-se dalt del pòdium. Aquesta prepotència no tindria tanta importància si es manifestés fugaçment i per alleujar un quist d’antigues derrotes o altres picabaralles. Però quan el riure, la burla de l’altre, que constitueix una de les característiques de les celebracions del madridista, es converteix en ferida per a l’altre; llavors s’ha de fer mirar. Quan el mateix club va començar a notar aquest reguitzell de bronques protagonitzada pel seu futbolista més prometedor (era una promesa, ara és una realitat) sembla ser que va encarregar a l’entrenador que es cuidés de portar-lo pel camí de la pau, avantsala de la bona educació. De fet, en l’últim partit (i xocs) a Mallorca, es va veure el molt venerable Ancelotti anant a buscar Vinícius per portar-lo al vestidor amb cert ordre, evitant més topades amb els irritables, i també de vegades irritants, jugadors mallorquins. En aquest partit en concret van saltar les alarmes nacionals del futbol, ja que àrbitres molt prestigiosos van entrar en joc per advertir que ja s’està arribant a zones sagrades, perquè el futbol també és ètica i estètica que s’ha d’ensenyar des del camp tant com a l’escola. No és la primera vegada (és a dir, no són les primeres vegades) que això passa al camp i fora del camp; és més, no és la primera vegada que s’anima. Movistar Plus exhibeix amb freqüència una fotografia de l’esmentat futbolista brasiler fent el seu ball de celebració alhora que s’exhibeix repassant la seva dotació viril, com si això fos també útil per anunciar els partits de futbol. Fa tants anys que no se’n recordarà ni el gran futbolista que va ser Puyol que aquest, com a capità del Barça, va córrer d’una banda a l’altra del camp del Rayo per impedir que uns barcelonistes de camp seguissin amb les seves rialles de celebració. Aquestes rialles era també un ball, com el de Vinicius, i enmig de l’espectacle hi havia un director d’orquestra, també brasiler, Dani Alves. Puyol va arribar ràpid i els va manar parar, com es diu en una famosa cançó que celebra Fidel Castro. Qui va ordenar que allò no anés a més va ser Pep Guardiola. Educat com Ancelotti. Ara estem en una diatriba sobre la mala educació. El futbol no es mereix aquests gestos, i ni en un bàndol ni en l’altre s’han de veure encoratjats els que han fet del futbol un exercici tolerat de menyspreu de l’altre, és igual que sigui blanc, negre, blanc-i-blau o blaugrana.

El més llegit