La perfecció

Les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador. Quan penso com ha de sonar una frase, recordo sempre aquestes paraules que vaig trobar un dia en els versos d’un llibret anomenat ‘Madrigales en la pensión’. Les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador: hi ha força, hi ha ritme i hi ha veritat. És cervell i cor. Les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador. Aquesta frase és la perfecció. Record on vaig comprar el llibret (a la llibreria Babel, a Castelló), recordo on vaig llegir la frase (al semàfor de la plaça Fadrell, al costat d’un senyor gran) i record què feia jo llavors. Llavors, el 2004, jo feia veure que estudiava alguna cosa a la universitat i començava a escriure cròniques de partits de futbol. Han passat gairebé 20 anys, faig veure que sé alguna cosa, escric diàriament i cada vegada que he de trencar el mur de la primera frase me’n recordo encara que ‘les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador’. Com un anhel que es va escapar, una aspiració. Aquesta perfecció. Quan un comença a escriure no vol ser igual que ningú, però tampoc té veu. En aquella època d’agafar apunts del partit des del meu seient de Preferència, i d’escriure després cròniques en una web d’aficionats, col·leccionava un seguit de frases per incloure amb calçador. Frases per semblar llest, més gran i interessant, amb món interior. Juraria que un dia vaig utilitzar ‘les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador’. Juraria que a ningú li va importar. Quan jugàvem a futbol de petits, també hi havia molta repetició. És un impuls. No hi havia tanta tele ni tant vídeo, però ens arribava el bo i millor. La vegada que Fowler es va emportar la pilota amb l’esperó, i ho calcàvem després al pati de l’escola. Els entrenaments que espatllàvem per voler fer l’última passada mirant a una altra banda, com Laudrup. Una fila de nens al poble practicant la cua de vaca de Romário. ¿Quan vam perdre aquesta capacitat de fascinació? A ningú li importa. Les pistes continuen plenes de nens que demanen a crits un guanyador. Des de dilluns torno a ser això que anomenen redactor d’Esports. Això sembla. El primer que em va tocar fer va ser repassar declaracions recents dels jugadors. Quan vaig sentir-ne un dir que l’empat s’havia de fer bo guanyant el següent partit a casa, un enorme tòpic perenne, vaig percebre d’una manera rotunda l’agradable sensació de tornar a casa per Nadal. Sentir aquesta frase va ser tastar el pastís dels diumenges familiars, la nata al paladar. Coi, ja estem una altra vegada igual, vaig pensar, amb la mateixa història. Ja estem on sempre: amb el mateix equip, en la mateixa divisió, amb el mateix objectiu del 2004 i intentant sonar millor, tot i que no en saps. Més a prop de ser un dels morts que aquest guanyador. Una altra vegada. Això sembla. Per semblar llest el millor és Chesterton i copiar ja fa temps que no ens val. Chesterton va compartir en la seva autobiografia les claus dels seus èxits periodístics: «En general crec que el meu èxit es deu a haver escoltat amb respecte i bastanta humilitat els millors consells dels millors periodistes, responsables, al seu torn, dels èxits periodístics més destacats, i després, haver-me’n anat i haver fet justament el contrari». Quan ho vaig llegir gairebé m’agafa alguna cosa. Ho vaig llegir a temps per salvar-me però tard per al futbol, tanmateix, perquè ni Fowler ni Laudrup ni Romário. Hauríem d’haver com Chesterton, la veritable perfecció. La nostra, el contrari.

La perfecció

Les grades són plenes de morts que demanen a crits un guanyador. Frases per semblar llest, amb un món interior

El més llegit