Quan el 2017 es va publicar el meu primer article a EL PERIÓDICO, jo estava viatjant cap a l’Iran per participar en un congrés científic sobre la radiació sincrotó organitzat amb motiu de la construcció d’una font d’aquesta radiació en aquest país. Després d’haver treballat en fonts de França, la Gran Bretanya, el Japó, els Estats Units i Alemanya, va ser emocionant ser testimoni de la il·lusió de la comunitat científica iraniana pel desenvolupament d’una potent eina per fer el seu treball d’investigació. No obstant, des del començament del meu viatge, el que més va atraure la meva atenció van ser les dones iranianes, especialment les científiques. Les doctorandes i les ponents del congrés em van semblar enlluernadores, l’antítesi del que en el món occidental solem associar a les musulmanes, generalment dones de cultura àrab que tenen rols socials i familiars subalterns, situació diferent de la cultura persa. Les iranianes que vaig tenir ocasió de conèixer tenien grans ambicions personals i professionals i, malgrat només mostrar la cara i una petita part dels cabells, resultaven extraordinàriament atractives.