Deixar pràcticament sola la pobra Laura Borràs enfrontant-se a la justícia, és de desagraïts. Els últims dies hi ha hagut un degoteig de llacistes desmarcant-se de l’acusada de fraccionar contractes, amb el pelegrí argument que no se la jutja per res vinculat al procés, que els tripijocs que hagi pogut fer no tenen a veure amb la republiqueta. ¿Com que no? ¿Hi ha res més llacista que regalar contractes i diners als amics? ¿No ha quedat demostrat que la republiqueta seria una manera de repartir-se els diners els de sempre i com sempre, però amb més garantia d’impunitat? La colossa de JuntsxCangrí -o com es diguin avui- no ha fet res més que seguir fil per randa les directrius d’un moviment nascut per trincar. No veig jo que hi hagi diferència entre fraccionar contractes per concedir-los a dit a un amic, i crear una ambaixada per col·locar-hi a dit un altre amic. Per no parlar dels centenars de llacistes que han aconseguit feines que mai haurien somiat. Almenys al bon jan de l’Isaías el contracte l’obligava a treballar, ni que fos per justificar els diners rebuts, mentre que els col·locats en ambaixades, ni això. Segurament si ha accedit a col·laborar amb la fiscalia acusant la seva benefactora, és perquè ha sabut que ell havia de pencar -o almenys fer-ho veure, que també requereix esforç-, mentre que d’altres s’embutxacaven la pasta només de figurar. Normal que s’enfadi, després d’aquest ultratge, és que sembla que hi hagi llacistes de primera i de segona.