Qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys i qui per a molts continua sent «el president» ha reaparegut en públic per presentar el seu llibre de joventut Dels turons a l’altra banda del riu, en el qual va dibuixar, en plena dictadura, el seu projecte de la Catalunya que va voler presidir i que va presidir. Pocs dies abans es va veure Jordi Pujol xiuxiuejant amb el líder actual de l’oposició, Salvador Illa, a la capella ardent de Josep Maria Espinàs, amb qui va mantenir una relació distant basada en el respecte mutu, una cosa poc freqüent en el personatge amb més poder a la Catalunya de l’últim quart del segle passat. La sortida a escena de Pujol es produeix pocs mesos abans del judici per frau a la hisenda pública i després de mesos de rebre desenes de persones al seu despatx, pel qual han passat més dirigents de l’actual Govern i de l’actual oposició que del seu actual partit o del que en queda. Fa dècades que Pujol pensa en el seu funeral i quan era president sabia com activar l’ego de periodistes i directors de diari perquè no l’apallissessin o ho fessin amb guant de seda després d’un llarg rotllo per telèfon en què es barrejaven les confidències personals amb les polítiques. Durant aquesta desfilada íntima pel seu despatx, pel qual també han passat periodistes, escriptors, cineastes, empresaris i financers, Pujol ha desplegat les seves arts amatòries i a tots els ha considerat part del seu llegat. Es vanagloria de coses tan dispars com que una persona com José Montilla, a qui freqüenta sovint, ocupés el seu lloc o que Esquerra torni a tenir un paper central en la política catalana, com el va tenir en la Segona República.