Sostenibilitat institucional, per Joan Roca

Ara que la paraula de moda és ‘sostenibilitat’, cal plantejar-se si realment volem desenvolupar aquest objectiu en tota la seva extensió i abast. El terme sempre va anar lligat a la preservació de la biodiversitat fins que l’ONU va plantejar, a finals dels anys 80, el desenvolupament sostenible com aquell que satisfà les necessitats de l’actual generació sense sacrificar les capacitats de futures generacions. I així va estendre el terme ‘sostenibilitat’ a l’àmbit econòmic, social i institucional, lligant-lo a la idea de progrés i estabilitat. Hi ha molts elements que avui donen i aporten sostenibilitat en general a la societat en el sentit volgut per l’ONU, però, en canvi, els neguem i apartem de la idea de sostenibilitat i estabilitat. Curiosa contradicció la que es viu al voltant del concepte de la sostenibilitat. Aquesta ve a representar avui el nou bé comú al voltant del qual tots ens unim, convençuts de la necessitat de promoure tot allò que resulti més sostenible, és a dir, més estable i menys costós. O almenys així ho diem..., però de veritat ho creiem? La debilitat institucional és un element que sempre es vol obrir a debat, però que no sembla preocupar ni els seus representants ni tampoc gaire la ciutadania, i això malgrat que tant els uns com els altres reconeixen que és crucial per al manteniment de la democràcia i la convivència tal com la coneixem. L’estabilitat institucional passa necessàriament per un compliment i respecte als procediments de què es dota una institució, que permetrà la sostenibilitat del model i dotar la pròpia institució de la força i credibilitat. Estabilitat i sostenibilitat van clarament lligades, partint la primera del respecte als seus propis canals i procediments. Si no es respecten, aleshores s’aconsegueix minar l’estabilitat i credibilitat de la pròpia institució... i, per tant, la seva sostenibilitat. Aquell bé comú que és la sostenibilitat i que tothom vol (o diu que vol) promoure, resulta que cal vehicular-lo a través d’unes institucions que també hem de mantenir, estabilitzar i transversalitzar, per fer-les més sostenibles. I els primers que violen moltes vegades aquest respecte als procediments i polítiques pròpies són els seus propis representants, creant -quan això passa en càrrecs de confiança política o en institucions representatives dels ciutadans d’un país- una falta de confiança i una desafecció que allunyen la voluntat col·lectiva davant un repte comú i minven la força d’aquest nou bé comú, que és la sostenibilitat. No lluitem prou per la sostenibilitat d’unes institucions a les quals demanem que promoguin la sostenibilitat. Contradictori com sona, sorgeixen notícies darrerament que afavoreixen els que volem continuar creient en la sostenibilitat com un objectiu comú, i que en canvi no guanyen els titulars de capçalera ni creen tendència: en són exemples les enquestes del CIS que subratllen que la polarització està més al nivell dels representants polítics (i les seves acalorades discussions) que entre els ciutadans, o els pactes parlamentaris que, tant a nivell estatal com autonòmic, s’han aconseguit per a l’aprovació dels respectius pressupostos. Hi ha més voluntat d’acord i de pacte del que volem fer creure, i el pacte té la sostenibilitat com a finalitat última. El pacte afavoreix, per la seva pròpia naturalesa col·lectiva (que defuig la idea pròpia o l’objectiu individualitzat), la sostenibilitat en tant que plural i més propi a l’interès de tots, al bé comú. O la qualificació d’Espanya com a democràcia plena per part del ‘The Economist’, un any més tard que perdés aquesta valoració per no haver sabut acordar la renovació del Consell General del Poder Judicial. Un any més tard, les institucions han guanyat solidesa gràcies als pactes que s’hi han sabut teixir, i cal valorar-ho a favor de la seva sostenibilitat i, per tant, la de tothom, en benefici de tothom. Aquesta mateixa contradicció s’observa en el món empresarial, com en tants d’altres: avui l’economia moderna, que vol partir de les essències de la digitalització i els objectius de sostenibilitat, premia i publica contínuament els casos de companyies de gran creixement, de gran volum i fort endeutament, encara que no ofereixin gaire estabilitat ni permetin albirar un futur sostenible. Els unicorns són més valorats que els milers de pimes que garanteixen una activitat continuada i constant, donant ocupació i formació, base de la sostenibilitat del nostre entorn. No ha de sorprendre, doncs, que el lema del Fòrum de Davos d’aquest any fos ‘Cooperació en un món fragmentat’, perquè el pacte és la principal via per lluitar contra la fragmentació. Sense cooperació ni pacte, la fragmentació esdevindrà sostinguda, però no guanyarem en sostenibilitat, que és reconeguda i acceptada com l’actual bé comú de la nostra societat i que ha de ser objectiu de les nostres institucions.

El més llegit