El secret del columnisme rau, crec, en la veu; si no l’aconsegueixes, pam, estàs venut. El nord-americà Gore Vidal venia a dir, més o menys, que l’estil consisteix a saber qui ets, què vols dir i que no t’importi un rave. Vaig pensar en aquest tema al saber de la mort de Josep Maria Espinàs, diumenge, després de llegir la formidable glossa que Ernest Alòs li va dedicar en aquestes pàgines. Espinàs la tenia. Una veu sense majúscules, excessos ni estridències, modelada en la constatació gustosa del present, en la imbricació de vida i pensament, una veu com la pluja fina, que sembla que no mulla però acaba amarant a força de constància. Tac, tac, tactac, tac, tactac. El so de les gotes s’havia d’assemblar a la percussió dels tipus d’alumini contra la cinta, el paper i el rodet. Tactac, tac, tac. ¿On anirà a parar l’Olivetti Studio 46 d’Espinàs? Una màquina d’escriure «de color blau, tirant a cendra», va escriure l’altre dia Josep Maria Fonalleras.