Bancs que ofenen, per Ernest Folch

Els sis grans bancs que cotitzen a l’Ibex 35 van anunciar un benefici rècord sumat de gairebé 20.000 milions d’euros el 2022. Curiosament, una de les principals causes d’aquests marges estratosfèrics ha sigut la pujada de tipus com a conseqüència de la inflació, que alhora és el factor que ha provocat la pèrdua de poder adquisitiu de famílies i empreses petites i mitjanes. En un moment en què la societat es veu obligada a estrènyer-se el cinturó per culpa de la sagnia de l’augment de les hipoteques, veure com els bancs neden en l’abundància no és precisament el millor missatge per millorar la seva popularitat. Cert, els bancs estan per definició assenyalats i de vegades fins i tot estigmatitzats, però la culpa del deteriorament de la seva imatge és sobretot seva: les seves sospitoses rodes de premsa, preparades per saberudes agències de comunicació, semblen tenir com a únic objectiu acontentar els mercats i deprimir la resta de la societat, que veu com són incapaços d’elaborar cap missatge que no sigui el de l’acumulació i la cobdícia. A aquests executius que ens exposen els seus beneficis com qui canta el Gordo de Nadal ha arribat el moment de refrescar-los una mica la memòria. Per exemple, que el rescat del sector bancari va costar als espanyols més de 58.000 milions d’euros, dels quals segons el FROB només s’ha recuperat el 10%. Per exemple, que des de la crisi del 2008 han tancat a Espanya la barbaritat de 15.000 oficines i que pobles sencers han quedat abandonats sense cap sucursal. Per exemple, que la restricció dels horaris d’atenció al públic combinada amb la virtualització dels serveis ha deixat milions d’avis vergonyosament desatesos. Per exemple, que s’han perdut els últims anys més de 100.000 llocs de treball, no perquè hi hagués causes objectives, sinó purament per engrossir els beneficis. Els bancs han passat els últims anys per successives crisis de credibilitat i prestigi. La desaparició de les caixes d’estalvi, que almenys retornaven a la societat una part dels seus beneficis, ha obert pas a entitats financeres pures i dures, que semblen actuar com entitats lucratives a les quals només els importen els seus guanys. El súmmum d’aquesta actitud ha sigut la reacció de la banca a la taxa financera que li va imposar el Govern i que suposaria, almenys, un retorn a les arques públiques d’uns 1.000 milions: les grans entitats del sector reconeixen sense posar-se vermelles que estan estudiant presentar una demanda per no haver de pagar aquest impost el mateix dia que presentaven els seus beneficis estratosfèrics. I és que la banca és ara mateix en un punt crític d’acceptació social. O demostra que vol tornar a la societat una part del que li deu, o la seva imatge es deteriorarà irreversiblement. O accepta que ha de pagar la taxa financera, que els seus guanys han de servir també per reduir les comissions, millorar els seus horaris d’atenció al públic i els seus serveis o perquè poblacions senceres no es quedin sense oficines, o perdrà la seva credibilitat. O deixen de pensar exclusivament en els seus accionistes i s’ocupen també dels seus clients, o no podran continuar presentant beneficis sense que rebin un merescut rebuig social. A hores d’ara ja ningú ni tan sols els discuteix que puguin fer beneficis amb les nòmines que tothom està obligat a ingressar als seus comptes: l’únic que se’ls exigeix és que siguin sensibles, equitatius i respectuosos. Al pròxim anunci de beneficis tinguin la bondat de vigilar una mica més els seus missatges ofensius.

Bancs que ofenen

La banca és ara mateix en un punt crític d’acceptació social

El més llegit