La Reunió d’Alt Nivell (RAN) entre Espanya i el Marroc s’ha de fer cada any i cal congratular-se per la que aquesta setmana s’ha celebrat a Rabat, després de vuit anys de no reunir-se per un motiu o un altre. És una cita important perquè el Marroc és un país important per a nosaltres per moltes raons: és el nostre veí del sud, som el seu primer soci comercial i el tercer inversor, un país on tenim cinc Instituts Cervantes i 10 escoles d’ensenyament mitjà on s’educa part de la classe dirigent i, finalment, un país on tenim enormes interessos de seguretat (immigració irregular, drogues, terrorisme). També és un país amb el qual tenim grans diferències sobre Ceuta i Melilla i els penyals d’Alhucemas i de Vélez de la Gomera, i les illes Xafarines, o sobre la delimitació d’aigües tant al Mediterrani com a l’Atlàntic, davant les Canàries. I també teníem postures diferents sobre el Sàhara fins que va arribar al govern senyor Pedro Sánchez. La reunió de Rabat ha sigut un èxit, però no el que es desitjava. Ha sigut un èxit perquè ha reforçat la relació bilateral amb la firma de molts acords en els àmbits més diversos que sens dubte beneficiaran els ciutadans dels dos països, i jo estic plenament convençut que als espanyols ens anirà millor si els va bé als marroquins, i viceversa. Però tots aquests acords estaven cuinats prèviament, com passa en aquesta mena de reunions que en realitat es limiten a oferir un escenari dirigit a l’opinió en la qual s’escenifica l’excel·lència de la relació amb la seva firma pública.