Davos era el tema de les improvisacions. Tres magnífics actors al teatre Luchana de Madrid ens explicaven a un grup de socis d’Oxfam-Intermón en què consisteix aquesta reunió en el poblet dels Alps. Vam aprendre que originalment era un destí per a tuberculosos pel seu aire pur i els seus sanatoris, i que avui és una estació d’esquí. Entre riure i rialla ens van colar que els beneficis de certs bancs i corporacions s’han disparat màgicament el 2022 a desgrat de, o potser per, la pujada de preus i la nul·la pujada dels salaris, però que els congregats a Davos no han parlat d’això ni de com alleujar les nostres penes, sinó d’intel·ligència artificial i cooperació entre ells. Vam aprendre que després de la pandèmia els blocs geopolítics tradicionals s’han mogut i és més costós transportar mercaderies i matèries primeres d’una punta del planeta a l’altra i, és clar, això s’ha de resoldre amb la màgia de l’economia i la política, no sigui cas que afecti els beneficis dels accionistes. I jo em pregunto, ¿què els ensenyen a les escoles de negocis? ¿Quines maldats aprenen? Hi ha maneres de dirigir una empresa sense sagnar els treballadors i els consumidors finals. ¿Els parlen d’això, de desigualtat i de pobresa? La contraproposta d’Oxfam és molt senzilla: ‘Tax the rich’, que els ultrarics que es reuneixen a Davos paguin tants impostos com els altres, que millori i flueixi la famosa redistribució de la riquesa, que s’escurci l’estratosfèrica distància entre les nòmines d’uns i els beneficis d’altres. ¿Com pot agradar als potentats viure en un món on augmenten els pobres? ¿No és millor habitar un lloc envoltat d’iguals? ¿De què serveix la pasta si quan surts de la teva mansió tot és misèria?