L’últim dia que vaig veure Josep Maria Espinàs va ser fa uns estius a l’Almadraba Park, l’hotel de la família Subirós-Mercader. Passejava pel jardí, un mirador esplèndid, un balcó ufà davant la badia de Roses, i ens va informar, a mi i a una amiga, que estava escrivint la seva biografia. «La faig en decasíl·labs», ens va dir. Va afegir que era la manera més natural que havia trobat de posar obstacles a tot el que hauria sortit de la seva màquina d’escriure, una Olivetti de color blau, tirant a cendra, si hagués optat per no tenir límits. De fet, els tenia, i sobretot se n’imposava un que era la pedra de toc de la seva literatura: «¿És necessari? ¿Sempre t’has de preguntar això quan escrius?». No ho deia amb referència a una hipotètica autocensura, sinó com a tractat de poètica. ¿És necessari escriure-ho amb un estil ampul·lós o amb un excés d’adjectius? ¿S’ha d’estendre la imaginació sense tenir els peus a terra, en el ben entès que «terra», aquí, significa sintaxi, significa control de l’instrument de la llengua?