Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El secret d’un ofici

Va ser un privilegi, una satisfacció profunda, poder compartir pàgines amb el mestre, perquè Espinàs representa l’essència mateixa del que mirem de configurar quotidianament

SANTIAGO BARTOLOMÉ

L’últim dia que vaig veure Josep Maria Espinàs va ser fa uns estius a l’Almadraba Park, l’hotel de la família Subirós-Mercader. Passejava pel jardí, un mirador esplèndid, un balcó ufà davant la badia de Roses, i ens va informar, a mi i a una amiga, que estava escrivint la seva biografia. «La faig en decasíl·labs», ens va dir. Va afegir que era la manera més natural que havia trobat de posar obstacles a tot el que hauria sortit de la seva màquina d’escriure, una Olivetti de color blau, tirant a cendra, si hagués optat per no tenir límits. De fet, els tenia, i sobretot se n’imposava un que era la pedra de toc de la seva literatura: «¿És necessari? ¿Sempre t’has de preguntar això quan escrius?». No ho deia amb referència a una hipotètica autocensura, sinó com a tractat de poètica. ¿És necessari escriure-ho amb un estil ampul·lós o amb un excés d’adjectius? ¿S’ha d’estendre la imaginació sense tenir els peus a terra, en el ben entès que «terra», aquí, significa sintaxi, significa control de l’instrument de la llengua?