El camp fa olor de flors

El Barça recupera la respiració. Es nota en el joc, en la manera de parlar del joc, en la capacitat per fer del que passa una narració i no una tragèdia. Els directius són menys audibles, els professionals del tema són els que porten la veu cantant, i els futbolistes semblen, com el seu entrenador, éssers normals, exposats, com deia Kipling, al triomf i a la derrota, però conscients que se surt de totes dues impostures. El Barça és, una altra vegada, un club normal, i això és veritablement extraordinari. El pulmó dels joves atrapa Lewandowski, que recupera la passió quan convé, i així, a poc a poc, associant-se amb els nois, com un Kubala d’entretemps, va marcant diferències (aquesta expressió l’he après sentint la ràdio) fins a deixar enrere els seus més directes competidors. El joc és efectiu, no voluminós però suficient, agradable de veure i estimulant, perquè ningú, del porter (especialment) fins als que criden perquè els passin la pilota, juguen per fi per al mateix equip, i riuen o ploren alhora. Són un conjunt que no se’n va de festa si no és al final, si guanyen. És una bona combinació la que prové d’aquesta associació entre el més gran, Lewandowski i els nouvinguts a sa majestat el Barça. Fa un temps, abans que l’equip comencés a baixar dels primers plans de la seva antiga qualitat, els conjunts en què militaven Iniesta i Xavi, semblaven beneïts per la bondat del futbol, fins que el club i l’equip es van fer vulgars, com diu una cançó de Los Secretos, al baixar de cada escenari. Ara fins i tot els reticents accentuen la seva admiració amb titulars que no només certifiquen els triomfs sinó les maneres del joc i elogien l’equip blaugrana. Fins i tot els més obligats, potser per la política de proximitat que es practica en les tertúlies, es rendeixen, al final dels partits, a l’evidència que aquestes victòries, que tantes vegades són per la mínima, es deuen al joc i no tant a l’atzar... o als àrbitres, que són invocats perquè fa més mandra analitzar el futbol que aturar-se a pensar com són o han sigut els partits. És un temps feliç, com si el camp fes olor de flors. De vegades, en el Barça dels pitjors moments, es deia que no tot era flors i violes, perquè al camp accedien futbolistes que semblava que havien de ser l’encarnació dels millors del passat i resultava que no servien ni per al present. La infeliç derrota a què es va abocar el club blaugrana va anar situant l’equip en una situació de deliri i desdaurament. Tot feia olor de podridura, també la directiva, que va passar per mans que és millor no tornar a ventar, per si tornen els mals efluvis. Ara l’entrenador, que és un d’aquells que va millorar els vents i va fer guanyar títols i alegries, ha inaugurat una manera de ser que ja va ser del seu amic Pep Guardiola. Consisteix a parlar de futbol abans i després dels partits, és a dir, amb veu clara, mirant a la gent, dient per què en posa uns i no uns altres; per què està enfadat aquell o per què posa aquest, en què consisteix una tàctica i per què va optar per l’altra. Una cosa a què ens està acostumant, un altre cop, perquè ja se sap que hi va haver aquell il·lustre antecedent, a fer recompte dels errors i fins i tot a avisar de les incerteses. I és, això és molt important, un home que somriu també quan perd, o quan diu que potser no guanyarà. És un tio normal amb una responsabilitat perquè d’ell, és a dir, de l’equip que representa, depèn l’alegria de milions d’éssers humans que en un temps van creure, vam creure, que les flors no tornarien a créixer sobre la terra de l’edèn perdut. Ara el camp fa olor de flors i em sembla que jo soc més feliç que altres vegades.

El més llegit