Ada Colau ha comprat per a Barcelona dos blocs de vivendes que destinarà a vivenda social però no puc evitar fixar l’atenció en una altra protagonista per aquesta història que es diu Lluïsa. És una dona gran que ha aconseguit salvar la seva forma de vida o el que en queda: podrà continuar vivint a casa seva, que paga amb un lloguer de renda antiga. La renda antiga és un preu irrisori tal com estan els preus de la vivenda, i et remunta a temps tan antics com el concepte, renda antiga, que evoca a l’antiguitat, una cosa valuosa, que la nostàlgia ha embellit o que ens expliquem de pares a fills des de l’inici dels temps, com que abans hi va haver pessetes i cèntims, també rals... Només que la Lluïsa existeix en el nostre temps real, gairebé com un ésser  mitològic que ha esquivat victoriós les trampes de cada modernització que ha suposat un encariment de la vida. Et trobaràs amb ella o algú com ella, al carrer o al supermercat, i on només veus una persona gran una mica encongida, fràgil, hi ha passadissos que es fan eterns, sostres alts, habitacions buides.