Les ciutats americanes es regeixen pel ‘zoning’. Això és: una zona per treballar, una altra per divertir-se i una altra per dormir. Tot separat i especialitzat. Un desastre urbà, espais mal aprofitats, zones mortes, desplaçaments absurds i energia malgastada. Per sort, a la nostra latitud hem practicat sempre la promíscua mixtura. Barris afables en què les oficines cohabiten –amb lleus conflictes consubstancials a l’urbs– amb bars, botigues, vivendes, hotels i escoles. I, precisament, l’Eixample és un tresor en aquest sentit. Concentrar en algun dels seus carrers un ús específic és contraproduent. Perquè ipso facto s’esdevé el fenomen Enric Granados, monocultiu o tematització que acaba expulsant veïns, farts de tenir més restaurants que portals. Per això convé un pla que afavoreixi la distribució assenyada de tota mena de serveis. Ho fan totes les ciutats i l’experiència barcelonina amb el pla d’usos de Sant Antoni, vigent des del 2018, ha sigut exitosa. Han obert 186 nous comerços, incloent-hi 9 bars i restaurants. Similar ha sigut el creixement a la zona del carrer Girona, amb 99 nous locals. Amb el pla no s’han abaixat persianes, sinó que se n’han apujat gairebé 300, i s’ha impulsat el petit comerç tradicional de proximitat, que tindrà ara més possibilitat d’encaix. La ciutat del «tot a 15 minuts», que ja gaudim.