El tancament final de la mineria va suposar l’abandonament de tots aquells elements (castellets, safarejos, maquinària, vies fèrries...) que van servir per extreure i portar el carbó als seus destinataris i que avui es rovellen, tret d’excepcions, sense remissió o són pastura de la rapinya general. Paral·lelament, les centrals tèrmiques on el carbó es cremava per produir energia elèctrica són demolides una rere l’altra, complerta la seva missió, sense cap respecte. A tall d’exemple, només a la província de Lleó, on n’hi va haver tres en funcionament, dues ja han sigut dinamitades (Anllares i La Robla) i la tercera, la de Compostilla, al costat de Ponferrada, que era la més gran de totes, espera ser dinamitada en qualsevol moment davant la impotència de moltes persones que considerem que aquests grans edificis industrials formen ja part del patrimoni paisatgístic i cultural d’una regió que, com les d’Aragó i Astúries, va contribuir al desenvolupament d’aquest país amb la seva mineria, que va arrasar els seus millors paisatges per crear-ne de nous. No es tracta de reivindicar la conservació de tots i cada un dels elements que van formar el patrimoni industrial i miner, que és abundantíssim, però, sí, la dels més destacats per raons històriques o paisatgístiques, com és el cas de l’enorme central tèrmica del Bierzo de Compostilla, on va tenir el seu naixement l’empresa Endesa, una de les principals companyies energètiques d’aquest país. Les altíssimes xemeneies de la central han presidit durant dècades el paisatge de Ponferrada i de mig Bierzo, i la seva absència la notarien els seus habitants tant com si de les d’una catedral es tractés. Com diuen els defensors de la seva conservació, amb el criteri de demolició que s’està seguint amb les centrals tèrmiques i altres edificis industrials i miners després del seu tancament, a Espanya no tindríem aqüeductes ni catedrals ni castells.