Els meus tres pitjors malsons: en el primer soc un gitano al camp d’extermini alemany i em desperto just quan s’obre l’aixeta del gas. En el segon em persegueixen els infectats de ‘28 días después’ i només puc amagar-me en el primer capítol de ‘Lost’ amb tota la sèrie per davant, que no sé què és pitjor. En el tercer, el més nauseabund, estic casat amb Marie Kondo. Ella em vigila quan entro despreocupadament a casa i penjo, torçat, l’abric al penjador i crida en japonès si les meves sabates no estan alienades com blocs desenvolupistes, i va amb l’escaire i el cartabó per comprovar la simetria dels coberts al seu compartiment del calaix. Al final del somni, Marie fa un cop d’ull a la meva biblioteca, creua els braços sense arrugar les mànigues del suèter fi d’Uniqlo i em somriu amb una brillantor Fahrenheit en la mirada.