Sánchez i Mohamed VI, una xerrada enervant

Piiiiiiiii, prrrrrfff, grrrrrrrr... Un desagradable batibull de xiulets i soroll de fregit taca la connexió via satèl·lit Rabat-Libreville, desinfectada de punxades, fins que brolla el raig d’una veu cristal·lina a l’altre costat de la línia: -‘Allô, allô, ¿il y a quelqu’un?’. Atenció, senyor president, es disposa a parlar-li sa majestat el Rei del Marroc. –Pedrooooooo, ‘al-hamdu li-l·lah’, ¿com estàs? –Però ¿on t’has ficat, Mohamed? –Soc a Pointe Denis. –¿On? –A la meva casa del Gabon. ¿No t’han dit que vam venir a passar les vacances de Nadal? –Carai. –Bé, de passada hem celebrat també l’Any Nou xinès, l’any del conill d’aigua... Un any difícil, de trànsit, caldrà mantenir les orelles alerta. A l’Àfrica,ens interessen molt les relacions amb la Xina... Escolta, Pedro, que poso el mans lliures. –¿Per què? –M’estan fent un massatge a les lumbars i no puc agafar l’auricular. –Mohamed, que sàpigues que m’has aixafat la guitarra de la RAN. –¿La què? –La reunió d’alt nivell. Erra, a, ena. T’estem esperant. ¡Porto 11 ministres a la cimera! –Que mengin, beguin i després es posin a treballar. Que portin la batuta el meu titular d’Exteriors, Nasser Burita, i el teu. Albares, ¿oi? –Però se suposava que estàvem de lluna de mel. Amb tot el que he patit... Això del Sàhara t’ho he posat amb safata després de més de 40 anys. Per tu i per les relacions amb el Marroc, he deixat la gatera plena de pèls. –Ho sé, ho sé, ‘sadiq’, amic meu. Vine un altre dia. T’espero a Rabat per a la primavera, després del ramadà. –Tinc Feijóo fregant-se les mans. –¿Qui? –Feijóo, el líder de l’oposició. I la premsa, enutjada. Que si em menystens, que si m’has deslluït la cimera, que si m’has plantat. –¿Plantat? Que ho preguntin a Erdogan, a Dmitri Medvédev, a Mike Pompeo... No saben de qui estan parlant. Soc el sobirà del Marroc. I per plantada la de Garamendi. ¿On és el cap dels teus empresaris? –Quina feina m’has fet en any electoral. –Bah, no entenen res. ‘Lavorare stanca’. Ser rei estressa moltíssim. Necessito descansar. Per cert, ¿com està el meu amic? –¿Qui? –Juanca, l’emèrit. –Jo què sé. El que jo vull és que em parlis de Ceuta i de Melilla. La duana, ¿per a quan? –Que treballin, que treballin. Queden serrells encara. Escolta, et deixo. Se m’ha fet tard. –Però... –Tinc classe de judo. T’espero a la primavera. Canvi i fora. [Conversa completament fictícia. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, o amb fets reals és pura coincidència].

Sánchez i Mohamed VI, una xerrada enervant

Sobre l’absència del monarca alauita en la cimera hispano-marroquina

El més llegit