Netanyahu aviva la tensió amb els palestins

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va degradar un punt més la possibilitat de trobar una sortida per a la crisi palestino-israeliana a partir del moment en què va pactar la formació de Govern amb un elenc de partits que cobreixen tots els registres de l’extrema dreta, des del sionisme confessional al fonamentalisme mosaic més retardatari i incendiari. Hereus de la pitjor tradició política israeliana, que nega el dret de la comunitat palestina a disposar d’un Estat propi, ni tan sols la presència sobre el terreny del secretari d’Estat dels Estats Units, Anthony Blinken, doblega la seva voluntat d’annexionar Cisjordània a Israel mitjançant una barreja de pressió militar, multiplicació dels assentaments i modificació a tota velocitat de convencions democràtiques essencials, entre les quals la independència dels jutges. La incursió de l’Exèrcit israelià a Jenín la setmana passada, que va causar un mínim de nou morts, la subsegüent resposta d’un comando palestí, que va matar set persones en una sinagoga, les detencions i arbitrarietats de cada dia, l’absència d’intermediaris que puguin parar la cursa cap a l’abisme, tot el que ha passat des que Netanyahu va formar Govern alimenta els pitjors temors i procura altaveus als més radicals dels dos bàndols. El líder d’un grup armat al camp de refugiats de Jenín proclama que aspira a desencadenar la tercera Intifada perquè el món sencer escolti el patiment palestí. El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que pilota el partit Poder Jueu –sionisme religiós–, es prodiga en provocacions –visita a l’esplanada de les mesquites, prohibició de banderes palestines a Jerusalem– i sembra l’odi contra els àrabs. Aquí i allà l’atmosfera s’escalfa, enterrat el procés de pau des de fa anys. L’escriptor israelià David Grossman va publicar el 30 de desembre un article a EL PERIÓDICO que era un lament per les conseqüències que preveia que tindria la formació del Govern de Netanyahu. «Ells són aquí. El caos és aquí, amb tot el seu poder de succió. Els odis intestins són aquí. El menyspreu mutu és aquí, com ho està la violència cruel als nostres carrers, a les nostres carreteres, a les nostres escoles i hospitals. La gent que denomina el bé ‘mal’ i el mal ‘bé’ també ja és aquí», va ser la descripció que va fer del moment i de l’ocupació de Cisjordània. Un escenari dramàtic del qual va desaparèixer fa temps l’esperança en un desenllaç negociat per a un contenciós inacabable: «Algú ens està furtant no només els nostres diners, sinó el nostre futur i el dels nostres fills... la possibilitat de ser un país civilitzat i igualitari, un país amb el poder d’assimilar les contradiccions i diferències, un país que amb el temps fins i tot aconsegueixi alliberar-se de la maleïda ocupació, que en ocasions s’entreveu». En certa ocasió, el polític israelià Shlomo Ben-Ami va afirmar que l’única sortida possible del conflicte era la pau dels valents, ja que ni a Israel ni a Palestina era possible –ara tampoc ho és– que forgés un doble consens social que beneís allò que finalment es decidís per portar a la pràctica la solució dels dos estats. Aquesta pau havia de significar el sacrifici polític dels líders que la concretessin, d’aquí ve la seva condició de valents, perquè era obvi que haurien d’afrontar i potser reprimir la contestació dels més radicals, dels que en cada bàndol neguen el dret a existir de l’altre. I clar, era indispensable la implicació explícita i sense reserves dels Estats Units, que, passats els anys i sumats molts moments crítics, sol anar per darrere del desenvolupament dels esdeveniments (les reunions d’Anthony Blinken amb Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbàs, l’última prova). La fórmula de Ben-Ami està tan allunyada de la realitat present com la que va entreveure el novel·lista Amos Oz, que va morir el 2018: «El conflicte israelianopalestí ha sigut una tragèdia, un xoc entre una reclamació molt poderosa, molt convincent i molt dolorosa sobre aquesta terra i una altra reclamació no menys poderosa, no menys convincent. Ara bé, aquest xoc entre reclamacions de drets es pot resoldre d’una d’aquestes dues maneres. Hi ha la tradició de Shakespeare de resoldre una tragèdia amb l’escenari ple de cadàvers en què preval la justícia. Però també hi ha la tradició de Txékhov. En la conclusió de les tragèdies de Txékhov, tots estan decebuts, desil·lusionats, amargats, desconsolats, però vius. I els meus col·legues i jo hem estat treballant, intentant no trobar el final feliç sentimental, un amor fraternal, una lluna de mel sobtada en la tragèdia palestinoisraeliana, sinó un final txekhovià, cosa que significa un compromís amb les dents serrades». Aquesta declaració la va fer a la cadena de televisió PBS dels Estats Units. Però aquest compromís amb «les dents serrades» tampoc va ser possible perquè amb el pas dels anys i la fragmentació imparable de la política a Israel han ocupat el pont de comandament els partits menys disposats a cedir, menys compromesos amb la defensa de la democràcia, més inclinats a dipositar tot el poder al Parlament, a deixar sense efecte les resolucions dels jutges que els siguin desfavorables i que, no obstant, són fonamentals per preservar el principi de legalitat i la divisió de poders en un país que no té constitució. De tal manera que és bastant exacte considerar que Israel es troba a un pas d’endinsar-se en una crisi sistèmica que s’ajusta a les necessitats de Netanyahu, amb diverses causes per corrupció als tribunals, amb unes eventuals sentències condemnatòries que deixarien d’afectar-lo si aquestes resolucions perdessin el caràcter d’obligada aplicació i compliment. Els partits mosaics afavoreixen la maniobra de debilitament dels jutges. Des del principi, els portaveus de la més estricta de les ortodòxies es van oposar al fet que Israel tingués una constitució amb el pretext que una llei dels homes mai pot estar per sobre de les disposicions contingudes als textos sagrats. Ara aspiren a relativitzar l’aplicació del que disposin els tribunals, cosa que, a la pràctica, suposaria desactivar qualsevol resolució referida al conflicte amb els palestins que consideressin desfavorable. Una cosa que, per cert, no és gaire freqüent, com s’ha ocupat de recordar un analista del diari progressista israelià ‘Haaretz’. Són massa els motius d’empitjorament de la situació com per no témer una recrudescència de les tensions. Cada vegada són més escasses les veus israelianes que donen suport a una solució negociada, cada palestí mort afegeix nous seguidors a les veus més radicals i cada vegada és més gran la distància que separa l’Autoritat Palestina d’una opinió pública defraudada i sense esperança. L’estratègia de Netanyahu sembla haver condemnat a la marginació la lúcida minoria de possibilistes palestins i israelians.

El més llegit