Miguel Bosé, el príncep que va sortir granota

Tot home que escriu sobre Miguel Bosé ha de començar per confessar la seva enveja. I tota dona, també. No és una qüestió de sexes i gèneres, sinó de l’imperi de l’anatomia. Ningú ha tingut tants cossos a la seva disposició, ara que el cos torna a ésser pecat per a consol de l’espanyol mitjà. El cantant més desitjat que desitjable l’encerta excepcionalment quan es proclama «molt guapo». Pedro Sánchez només va acceptar el «guapo» davant Pablo Motos, la masclista Ángela Rodríguez Pam també va destacar que es critica Irene Montero perquè és «guapa», bonica discriminació al Ministeri d’Igualtat. La documentació científica d’aquest article ha començat per l’atenta visió i escolta de Si tú no vuelves, cantada i actuada per Bosé. Durant els 4.44 minuts, s’ha consultat en més ocasions el cronòmetre restant que la interpretació, amb l’única disculpa que el cantant sembla més avorrit que el mateix espectador. Compte, però, amb incórrer en el vici d’anteposar l’estirp cantautora a l’amant bandit. La dona decisiva en la vida de Joaquín Sabina, en la mesura que la residència compartida li va inspirar la inigualable 19 días y 500 noches, era una apassionada confessa de Bosé. El gust dona més sorpreses que la vida. Bosé és més culte que el seu culte, fet que explica la seva fascinació per l’obra de Miquel Barceló. En la inauguració d’una mostra de l’artista mallorquí, el cantant es treu les ulleres per admirar una de les obres exposades. Se li acosta un respectuós periodista, que vol aprofitar l’atmosfera distesa per obtenir una opinió sobre l’exposició: –Hola, Miguel, ¿com estàs? –Doncs estic mirant els quadros, si deixes de molestar-me. Fugisser i confrontacional, sovint criticat per la seva sorprenent facilitat per mostrar-se desagradable. Somriu menys que Greta Thunberg, llueix les cicatrius d’una família d’altes passions que ha replicat en una trajectòria sentimental que esgotaria 10 pàgines com aquesta. El cos, sempre el cos, apadrinat a la pila baptismal per Visconti i pintat en gavina per Picasso. ¿Qui sobreviuria indemne a una biografia així? El fill del francomarxista Luis Miguel Dominguín ha sigut el nostre David Bowie, coreografiats tots dos pel màgic mim Lindsay Kemp. Fixin-se en la manera irrepetible en què l’anglès agafava un micròfon, o en la sinuositat expressiva de Bosé quan va acomiadar el seu mentor i autor de Flowers amb un explícit «per ensenyar-me a volar, bell i únic tu». Només que el Bowie llatí envelleix en Marlon Brando turmentat pel seu pes i agrejat per les guerres contra la Hisenda, manifestat amb la veu cavernosa de Darth Vader. L’or transmutat en pedra no gaire filosofal. El bohemian chic curricular de Bosé esclata amb la pandèmia. L’antiepidemiòleg s’alça contra l’ortodòxia i contra el ramat. Tres anys després, costa imaginar de quina por va sorgir tanta fúria de la massa crèdula cap als heretges de la xeringa. El príncep de la música espanyola va sortir gripau, quan va negar la vacuna amb la mateixa determinació que Djokovic. Fins al serbi volíem arribar, perquè tant el tennista com Bosé han sigut rehabilitats amb la mateixa ferocitat desplegada per exigir la seva cancel·lació, la mort en vida. El cos també singular de Djokovic s’ha redimit per mèrits propis, al mateix circ australià on va ser empresonat un any abans. El negacionista espanyol per excel·lència ha sigut rescatat amb fons públics per RTVE. Sí, la televisió oficial de l’Estat que havia abominat de Bosé el contracta ara com a jurat de Cover Night, un altre original format d’un concurs de cantants. L’elegit brillarà impecable a l’estela lancinant de Risto Mejide, Piers Morgan o Simon Cowell. Siguem comprensius amb la televisió estatal, perquè totes les prevencions sobre Bosé són vanes. Ho sap molt bé el redactor en cap que va encarregar a dues intrèpides redactores que l’entrevistessin, durant una gira per províncies. Totes dues van objectar a consciència, «ni boges, és una qüestió de princípies». Van acatar finalment, i van tornar captivades pel mite que menyspreaven. La tornada de Bosé als altars catòdics, i pitjor seria que li endossessin un programa de cuina, no desmenteix l’escassa fiabilitat de les seves dades. Va deixar anar a Jordi Évole que havia compartit el naixement estel·lar del 1956, portada de Paris Match inclosa, amb Carolina de Mònaco. Només que la princesa va venir a aquest món l’any següent, i a nou llargs mesos de distància de l’espanyol. La ment enganya més que el cos, un ensenyament que s’adquireix massa tard.

El més llegit