Feia anys que no em posava aquella jaqueta de pana amb colzeres, però me la vaig emprovar i em quedava bé i estava com nova, de manera que vaig decidir posar-me-la. Ja al metro, a l’introduir la mà en una de les seves butxaques, vaig ensopegar amb una cosa viscosa que no vaig identificar al tacte. Vaig retirar la mà instintivament tement que hagués niat allà, durant aquell temps, alguna classe de bèstia, potser una família de llimacs. Vagi a saber el que succeeix en el fons fosc dels armaris quan no es netegen amb la freqüència deguda. Vaig deixar passar dues estacions abans d’atrevir-me a investigar de nou. Els tous dels meus dits van tocar llavors un teixit mal·leable que, segons vaig comprovar, estava sec. Vaig estirar per fi l’objecte per veure què dimonis era i va resultar ser un mitjó vell, fet potser d’un tipus de fibra que a l’envellir havia adquirit la textura dels fils de la teranyina. Em vaig preguntar com havia arribat fins allà aquella peça viuda i on hauria perdut la seva companya.