Com se sol dir, no hi ha més sord que qui no vol escoltar. Passa el temps i no s’observa reacció a un problema que clama al cel: la falta d’instruments per avaluar bona part de les decisions que confronta el nostre sistema de salut, tant per la seva sostenibilitat financera com per la seva solvència, entesa com la capacitat de resoldre els reptes que s’acosten. En un context de cronicitat i multimorbiditat poblacional, resultat de l’afortunat allargament de l’esperança de vida, àdhuc de les innovacions tecnològiques que curen o alleugen substancialment la malaltia, amb increments de la qualitat de vida, s’entreveuen costos prohibitius que qüestionen el mateix sistema sanitari. Ja tenim tractaments per a gairebé tot tipus de malalties, es lluita contra el càncer, les malalties rares, ara incipientment contra l’Alzhèimer i en aspectes genètics de l’obesitat. Tot això, a volums d’activitat cada cop més elevats (de la mà de la demografia) o dels preus (la innovació), que la indústria sanitària significa pel suposat valor que afegeixen. I tot i la tempesta perfecta que s’acosta sobre el nostre sistema sanitari, els responsables estatals continuen refugiats en vetes de mercat administratives, gestió polititzada i retòrica populista.